Joan Antoni Domènech
30/04/2024
És relativament recent (2001) la creació del Masclet, una barreja de vermut i el refresc Plim, que ha volgut entronitzar-se com la beguda popular de les festes de Reus, encara que amb èxit dispar i potser excessivament acotat en el temps. La combinació a parts iguals de vermut roig i Plim, acompanyada d’una cercavila que portava el nom de la beguda resultant, formaven una comunió festiva amb un accent d’originalitat i fort caràcter local. De fet, com a marca, durant unes quantes generacions, Plim va compartir amb el Menjablanc i l’Almendrina, les primeres posicions entre els productes més identificatius de la ciutat.
Plim, un refresc gasós de color vermell i amb un cert sabor a xarop, havia aconseguit arrelar-se com un element molt propi de Reus des d’abans de la guerra civil. El bateig amb el nom de Plim vindria per casualitat: entre els socis que en el seu moment van proposar el llançament de la beguda es va buscar un nom, un d’ells va intentar desmarcar-se en la decisió del nom comercial dient:»A mi plim». I així va néixer la marca en 1928. L’original cognom, fantasia de fruites, vindria tot seguit.
Encara que existeix una certa línia de continuïtat empresarial familiar, la veritat és que l’entramat de companyies prèvies i coetànies, amb llaços familiars en comú, dissenyen un frondós arbre fabril en el sector de gasoses i sifons local, que anticiparia la creació en 1934 de la més representativa i potent de totes elles, Sociedad Anónima Gili. En aquesta línia històrica hem de remuntar-nos a 1858, quan Joan Gili i Boloix crea la primera fàbrica de gasoses de la província, al carrer Seminari, 33 (actual carrer Ample). La distribució del producte, gasosa i sifó, es farà exclusivament a Reus, per mitjà d’un carro i cavall.
Segons sabem per l’Anuario del Comercio y de la Industria, en 1888 hi havia diverses fàbriques de gasoses a Reus lligades al cognom Gil: la de Josep Gil i Boloix (carrer Vicente Alegre 25), possible germà de Joan; Herederos de Juan Gili (Seminario, 17); i Hijo de Juan Gili, al raval de Santa Anna. A l’època també tenim activa la societat Jaumà, Roig, Bellver S. en C. Successors de Gili. En 1890 trobem la primera notícia de la fàbrica de cervesa de Sucesores de Juan Gili, amb instal·lacions fabrils al raval de Santa Anna, empresa que en 1892 va registrar la seva pròpia marca de vermut, Musté-Gili. La història dels Gili-Musté ofereix molta més informació, però hem de traslladar-la, si hi ha ocasió, a un futur capítol.
Reprenguem el fil dels primers passos de la saga. Joan Gili Pons, fill del fundador, traslladarà la fàbrica del carrer Seminario al raval Santa Anna, 12, incorporant l’elaboració de licors. Amb el temps, l’empresa tindrà dues plantes de producció: les gasoses i sifons, al carrer Santa Magdalena, mentre que els licors es produiran al carrer Roig. A Joan Gili i Pons li succeirà el seu gendre Narcis Musté Prats, que ampliarà la distribució a cerveses i refrescos. Narcís Musté havia creat el 1914, al costat de Wenceslao Vidal Grau, la companyia Musté y Vidal SRC, una societat amb planta a Tarragona, i en la constitució de la qual es va especificar que l’empresa, dedicada a la venda de licors, vins i xarops, podia efectuar operacions a Tarragona i altres poblacions, «excepte a Reus, en tenir el senyor Musté un negoci anàleg en aquesta ciutat». Potser aquest apunt es referia a Musté Gili, una societat amb seu a Reus.
Muste i Vidal SRC, de la qual Narcís Musté era accionista majoritari, no degué comptar amb l’harmonia societària convenient, ja que el 1916 s’anota registralment l’obligatorietat que Musté ha de residir i treballar a la ciutat de Tarragona. La clàusula, que pretenia que Musté es centrés en el negoci de Tarragona, tindrà les seves conseqüències. En efecte, en 1919 Musté vendrà la seva participació al seu soci.
Al darrere del popular refresc local estava l’empresa SA Gili, la més potent del seu sector a la província. Aquesta companyia va ser hereva d’una potent indústria local que va néixer el 1858, amb la primera fàbrica de gasoses a la demarcació, de la mà de Joan Gili i Boloix.
La creació de SA Gili té, com veiem, un llarg pròleg societari i uns condicionants un xic enrevessats. El 1922 es constitueix la societat limitada Succesores de Gili, Musté, Jaumà y Roig, antecedent de Societat Anònima Gili. Aquesta última es crearà en 1934 amb la fusió de Sucesores de Gili, Musté, Jaumà y Roig amb la fàbrica March i la incorporació com a socis de Maria Gil de Barberà (vídua de Musté), Benvingut Jaumà Ferré, Matías Roig Gai, Josep Olesti Trilles, Demetrio Bueno Alonso i Eugeni Cots Arderial. Els tres primers aportaran cadascun 37.500 pessetes del total de 150.000 del capital social. Passada la guerra civil, en el Registre Mercantil es farà una anotació on s’especifica que tots els licors que es venguin – a excepció dels de marca- han de procedir de la societat Musté, Jaumà y Roig SA (creada en 1940 amb un capital de 500.000 pessetes, aportat a parts iguals per Josep Sabater Esteve i Pere Jaumà Vilalta). A més, SA Gili tindrà limitat per escriptura les seves vendes a 61 poblacions, bàsicament del Baix Camp i Priorat, mentre que en la resta d’Espanya únicament podrà vendre licors i xarops provinents de Musté, Jaumà y Roig SA. Malgrat l’enrevessat fil conductor d’aquesta història, em sembla oportú deixar constància d’aquestes alambinades relacions comercials i societàries, que ens fan veure la importància d’un sector que experimentarà una notable expansió.
Tornem a SA Gili. Iniciarà la seva activitat amb nou operaris, dos camions i tres carros. La fàbrica s’instal·larà al raval Santa Anna, 42, ubicació que es coneixerà com a Casa Gili. A més van instal·lar una delegació a Madrid, al carrer Pacífic 51, on van comprar la marca de gasoses Ribó i van comercialitzar una cervesa de fruites sense alcohol. En 1946 la fàbrica de Reus es traslladarà al carrer Anselm Clavé. S’ampliaran les gammes de refrescos i s’introduiran els lactis. Als 60 serà la primera empresa a Catalunya que va iniciar la distribució de Schweppes.
El 1967 SA Gili es converteix en productor de La Casera, que representarà el 55% del negoci de la companyia, encara que conservarà la seva plena autonomia societària i d’acció en altres productes com la distribució de cerveses, aigües minerals, vermuts, lactis… fins a arribar a prop de 40 referències en la següent dècada. El 1969 es fa càrrec com a màxim executiu Matías Olesti Royo. El canvi en la gestió serà substancial. Es modificaran a partir de llavors els sistemes productius i comercials. L’empresa arribarà a tenir 58 operaris, i la planta embotelladora aconseguirà produir 76.000 ampolles diàries, i per a la seva distribució sumarà una flota pròpia de 28 camions. En aquesta època, el refresc Plim obté els seus majors volums de producció, amb 1.320.000 mini ampolles a l’any.
A la fi dels noranta l’empresa es troba en el seu punt màxim de maduresa, amb dificultats per a créixer, i enmig d’enormes sacsejades en el sector. Deixa de produir La Casera i a punt està d’abandonar també l’elaboració del refresc Plim. Arriba una oferta de compra per part de Facilcar SL, filial del Grup Serhs. Les cinc famílies propietàries de SA Gili decideixen finalment vendre, traslladant part dels seus actius i personal a l’empresa compradora ubicada a Tarragona. L’any 2000 SA Gili tanca definitivament les portes. El refresc Plim continuarà la seva marxa, ja amb la propietat en mans d’un altre fabricant. Aquí hi ha una altra història, encara latent, però potser menys edificant.
