Joan Antoni Domènech
13/07/2023
Al tancament de l’exercici del 1922, el Banc de Catalunya, l’entitat creada per Evarist Fàbregas i Eduard Recasens, es trobava en una òptima situació per a reprendre els seus objectius, que tenien dos vectors clars: ampliació de les seves participacions industrials i creixement geogràfic (inclosa la internacionalització). El Banc de Catalunya al costat de les seves participades financeres, deixava enrere la crisi bancària de l’any 20 i aconseguia a la fi del 22 multiplicar per dos i mig el volum dels seus dipòsits. El moment era, doncs, optimista. No obstant això, el banc va haver de refrenar les seves ànsies expansives a l’inici de la dècada: en 1920 els dos colossos de la banca basca, Banco de Bilbao i el Vizcaya obren oficina a Barcelona. Les relacions amb el banc de Fàbregas i Recasens no van ser les òptimes: la banca basca no apreciava que els nouvinguts anessin a ser competència. De fet, la tensió durarà una dècada fins a la caiguda del Banc de Catalunya.
I és que molt poques entitats financeres obtindrien el que, en l’espai dels seus onze anys de vida, va fer el Banc de Catalunya, sumant un creixement tan espectacular i consolidat. És cert que el Banc de Catalunya aprofitaria el buit deixat pel Banc de Barcelona després de la seva fallida el 1920, però, sens dubte, el seu model de banca mixta, amb inversions empresarials i captació de dipòsits, portaria els seus gestors a ambicionar fins i tot una presència més enllà dels Pirineus.
L’esdevenir de les participacions industrials del Banc de Catalunya el resumim en el nostre volum Històries empresarials de Reus, així com algunes pinzellades de la seva aventura bancària estrangera. En aquesta idea de obrir-se a la internacionalització bancària, la primera operació del Banc de Catalunya es va centrar en una presa de participacions en el banc vienès Mercurbank, en 1922, que farà que Eduard Recasens i Carles Maristany, formin part del Consell d’Administració del banc austríac. No expliquen les memòries del Banc de Catalunya la intenció d’aquesta operació, que pogués deure’s a un primer contacte, més aviat estratègic, amb la banca centreeuropea, llavors de gran prestigi industrial.
En el seu procés d’internacionalització bancària, el Banc de Catalunya va prendre una participació en el banc vienès Mercurbank, i iniciarà la seva expansió a França amb la creació del Banque de Catalogne, que va ser, després del Banco de Bilbao, el segon banc espanyol a obrir una sucursal a França.
En aquella època, els germans Eduard i Francesc Recasens ja tenien el control de la gestió del Banc de Catalunya (el 1925, Evarist Fàbregas deixarà finalment la presidència del Banc), fet que vènia a escenificar una pèrdua de protagonisme directiu de Fàbregas, sense que això suposi cap fricció. Els Recasens, així, impulsin els plans de creixement. Obrin noves oficines i des de finals del 1923 tindran operativa la nova seu social: un flamant l’edifici -propietat d’Evarist Fàbregas- a la rambla dels Estudis número 10 de Barcelona, a escassos metres de la seu que va inaugurar en 1917 la societat bancària Fàbregas i Recasens SRC.
L’aventura forana del Mercurbank l’acompanyaria una d’altra de molt més pes: la creació el 23 de setembre de 1923 del Banque de Catalogne amb seu a París. La seva oficina central se situarà en el número 21 del carrer d’Argenteuil, al costat de l’Avinguda de l’Òpera. El Banque de Catalogne es convertirà així en el segon banc espanyol que va obrir una sucursal a l’estranger. La primera va ser del Banc de Bilbao, també a París, el 1902.
El capital social del nou banc es va establir en cinc milions de francs, dividit en 10.000 accions de 500 francs cadascuna. El Consell d’Administració del banc parisenc tindria com a president a Vicent Ferrer Bertrand, que era a l’hora conseller del Banc de Catalunya. Ferrer Bertrand era el propietari de diverses empreses químiques i farmacèutiques de venda a l’engròs. Era l’únic hereu de les empreses del seu pare, Vicenç Ferrer Garriga, que, entre altres actius, era el propietari de l’antic edifici on actualment se situa el Corte Inglés de la plaça Catalunya, i un altre de grans dimensions a Ciutat Vella.
El banc francès el dirigiran Eduard Recasens i Joan Pérez Jorba, l’únic executiu del Consell amb residència a París. Figurarien en el Consell del nou banc Louis Aidouard, Evarist Fàbregas, Pere Corominas, Carles Maristany i Joan Lligué, la pràctica totalitat d’ells vinculats també al Consell del Banc de Catalunya.
La Banque de Catalogne dissenya un primer pla territorial centrat en la Catalunya del Nord. La tirada catalanista d’Eduard Recasens impulsa l’obertura d’oficines a Cervera, Perpinyà i Prada de Conflent. Tota la seva bastimentada financera seria víctima també de la fallida provocada en 1931 de la seva matriu, el Banc de Catalunya.
