Joan Antoni Domènech
13/04/2023
D’Antonio Pedrol Rius hi ha un coneixement extens sobre la seva carrera com a lletrat especialitzat en Dret mercantil. També va ocupar múltiples càrrecs i representacions, destacant com a degà del Col·legi d’Advocats de Madrid durant gairebé vint anys. Va tenir a més una faceta d’escriptor de llibres tècnics, entre els quals es troben dos sobre l’assassinat del general Prim.
Sempre es va dir que va ser un dels personatges de major poder i influència en la capital, figura de prestigi i consens, arribant fins i tot a ser senador per designació real en la primera legislatura democràtica de 1977. Va destacar també Pedrol com a col·leccionista d’art, especialitzat en taules gòtiques; col·lecció que va donar a la ciutat de Reus.
Pedrol Rius va saber crear una gran fortuna, que tindria el seu origen en diversos negocis. El seu desig de desenvolupar una cerrera internacional en el món de les finances li va portar a traslladar-se al Marroc, amb la idea de crear una entitat financera en el protectorat. Així, el 24 de maig de 1946 constitueix a Tànger el Banc Immobiliari del Marroc que, a partir de 1953, es denominaria BIMM (Banc Immobiliari i Mercantil del Marroc). Pedrol figuraria com a president de l’entitat, fitxant com a director general a Josep Andreu Abelló, que va arribar a Tànger en 1949.
Pedrol i Abelló es coneixien de Reus, ciutat en la qual Abelló exercia com a advocat abans de la guerra civil. Abelló va participar en la fundació d’ERC el 1931. Al 32 va ser diputat per Tarragona. A Reus, del 34 al 39 va presidir el Club Natació Reus Ploms. Va destacar com a advocat defensor dels encausats en el procés sorgit arran dels fets del 6 d’octubre de 1934. Al 36 Abelló va ser nomenat president de l’Audiència Territorial de Barcelona. En 1939 va marxar a l’exili, primer a París i després a Mèxic, on juntament amb Indalecio Prieto manejava els fons traslladats allí en el iot Vita. En el 64 va tornar a Espanya, col·laborant en la creació de Banca Catalana.
El Banc de Pedrol i Abelló es va estendre per tot el Marroc amb la política de petites oficines de multiservei. L’entitat, malgrat no comptar amb els recursos de la majoria dels bancs que estaven instal·lats a Tànger, va ser dels més destacats. El Banc Immobiliari va saber aprofitar el moment del boom de la construcció tangerí, convertint-se en promotor de múltiples urbanitzacions residencials. Algunes empreses de Reus -com ara Persianas Cort- participarien de la mà del banc com a proveïdors en la construcció d’edificis a Tànger.
El gran negoci del banc va ser, no obstant això, el canvi de divises. Tànger era l’únic lloc del món en el qual es podia fer el canvi de pessetes a moneda estrangera, circumstància que va aprofitar Florenci Pujol, pare de Jordi Pujol, creant una xarxa de col·laboradors a través de la qual es portaven les pessetes a Tànger, que sortien en dòlars que es transferien a tercers països, preferentment els Estats Units i Suïssa. Les operacions de bescanvi es realitzaven en el banc de Pedrol i Abelló.
Va crear el Banc Immobiliari del Marroc, que seria la peça clau del tràfic de divises de l’època a l’Estat. Participà en la creació de la Companyia Elèctrica Espanyola d’Automàtics, així com una productora de cinema i d’una promotora i immobiliària que desenvoluparia el Cap de Salou.
Tànger es converteix en l’època una espècie de Suïssa africana, que va aprofitar bé el lobby tèxtil català enmig de l’economia autàrtica espanyola. Manuel Ortinez ho explica en les seves memòries. Es tractava d’exportar per valor molt superior al real, per a així poder importar primera matèria en major proporció -la normativa permetia importar el doble de l’exportat- , revenent-la molt més cara en un mercat intern afectat per les restriccions d’importació. És a dir, que si exportaves «un producte que et donava un milió de dòlars, simulaves vendre’l al doble d’aquest preu i, per tant, podies importar per dos milions». Aquí era d’extrema importància la labor de Florenci Pujol, encarregat de fer arribar les pessetes a Tànger. De fet, entre els cinc mil catalans que es deia que vivien a Tànger en l’època, un centenar de famílies destacades van crear a la ciutat un veritable clan coneixedor i afavoridor d’aquest tràfic de divises, vigilat per l’Estat, però consentit pel fet que la indústria nacional no podia generar, via exportacions, els dòlars imprescindibles amb què pagar en l’exterior els béns d’equip que evitessin els colls d’ampolla en el creixement.
Com ja hem apuntat en un altre capítol, una de les empreses de Pedrol Rius va ser la creació d’una productora cinematogràfica a Madrid tenint com a soci al reusenc Joaquim Oliva Valls, encara que, finalment, l’empresa no va ser capaç de produir cap cinta. A Madrid va participar Pedrol en la creació de la Companyia Elèctrica Espanyola d’Automàtics, un negoci de les màquines tocadiscs, del milió i escurabutxaques. I també sabem de la participació de Pedrol en la creació d’un banc a Andorra.
Un negoci veritablement important va ser la Companyia Urbanitzadora Nuestra Señora de Núria, creada a la fi dels anys cinquanta. L’empresa es fa pràcticament amb tots els terrenys del Cap de Salou, part d’ells comprats a l’arquebisbat de Tarragona. La companyia tenia com a accionistes de referència a Pedrol, a Jaume Oriol de Barberà i a Josep Urgellès. La Urbanitzadora realitzaria petites promocions, vendria parcel·les a particulars i empreses hoteleres, beneficiant-se del boom turístic incipient. En els seus terrenys Pedrol Rius edificaria Cala Morisca, el seu famós xalet, avui derruït.
