Joan Antoni Domènech
21/11/2024
La col·laboració publicoprivada en l’àmbit de grans projectes socioeconòmics té a Reus una certa tradició. Moltes iniciatives privades d’una certa envergadura i amb clars beneficis per al conjunt de la societat, van trobar en el seu temps el ressò necessari en les autoritats locals per a ser portades a bon fi. Hi ha molts exemples d’aquesta manera coral d’emprenedoria. Recordarem aquí la memòria que encara molts guarden respecte a la facultat de Medicina, que es va aixecar gràcies a una iniciativa popular amb el suport de l’Ajuntament. En aquella ocasió, es van sumar mig miler d’accionistes, en un projecte clarament social, i els accionistes del qual (particulars, famílies, empreses, institucions…) sabien perfectament que la seva inversió no tindria retorn. El 1980 es va crear una societat que va permetre articular la iniciativa, Estudis Universitaris Baix Camp, SA. Els imports recaptats, sumada l’aportació de l’Ajuntament, van ajudar a comprar i restaurar l’edifici principal on actualment se situa la facultat. Aquell crowdfunding social seria l’últim de certa envergadura a la ciutat.
Són també ben conegudes altres iniciatives anteriors, molt significatives en aquest àmbit conjunt d’actuació, en el qual administració local i iniciativa privada concorren plegats per a llançar un projecte. Com a exemples més destacats, podem citar el pantà de Riudecanyes, o l’il·lusionant però no realitzat del canal per a unir Reus amb el port de Salou. Però va haver-hi un anterior, i molt especial, amb forma de vaixell.
En un moment de gran prosperitat econòmica a la ciutat, el 1779 es constitueix a Reus la societat de la balandra «Mare de Déu de la Misericòrdia» (encara que també es menciona en alguns documents com «La Vila de Reus»). Hi participen 330 accionistes, petits i grans comerciants i agrupacions gremials, per sumar un capital de 30.600 lliures. La seva finalitat era bastir un vaixell o compra-ho ja fet, per protegir la costa davant les freqüents incursions corsàries tant dels algerians com dels maonesos. Aquests últims eren els més temuts, per raó de les captures que feien dels vaixells i les mercaderies, i de la nosa que produïen a la navegació. Els promotors reusencs justificaran a més la construcció del vaixell com una ajuda a la Corona (en guerra amb la Gran Bretanya), la qual cosa els permetria atacar i prendre al seu torn el botí d’altres naus corsàries. Amb aquesta iniciativa Reus venia a seguir l’exemple d’altres ciutats catalanes amb port (per exemple, Arenys, Blanes, Canet i Lloret s’uneixen a l’època per construir una sagetia de 24 canons), que optaren per l’autodefensa per a fer front a la inseguretat marítima.
Un grup de reusencs construirà una balandra per a protegir el seu comerç marítim, a més de procurar-se uns ingressos econòmics. 330 accionistes, la majoria d’ells per imports molt modestos, crearan una societat que serà propietària d’un vaixell armat amb catorze canons.
El vaixell reusenc es construirà a Barcelona en un temps rècord, durant els primers mesos del 1780; es feu a la mar el 24 de maig. Estarà equipat amb catorze canons, i se li encomanarà a Martín Badia Canet, natural de Palamós, famós per les seves actuacions com a capità corsari al Mediterrani. Per a dirigir l’empresa foren nomenats Pere Aulés i Sebastiá Baiget, regidors de Reus; els germans Josep i Francesc de Bofarull, Pau de Miró i Sabater, Josep Janer, Joan Molins, Josep Guardià, Salvador Prats, Josep Rovellat i Nolla, Joan Boix, Francesc Borrás i Pere Sunyer.
La majoria dels accionistes (206) ho seran amb aportacions mitjanes o petites (de fins a 250 lliures). Els accionistes més destacats seran els germans Josep i Francesc de Bofarull, que invertiran 2.000 lliures. En segon lloc d’importància se situa l’empresa Francesc Sunyer y Cía., i Salvador de March i Bellver, amb 1.000 lliures cadascun d’ells. Amb 500 lliures participaran Joan Molins, Joan Boix i Puguet, Josep Janer, Francesc Borràs, Pere Milà i Joan Bautista Montagut. L’Ajuntament, per la seva part, contribuiria a la construcció i manteniment del vaixell derivant una part de l’impost sobre la venda al detall.
Entre la tripulació, la balandra comptarà amb un metge cirurgià, Albert Canals i Roquer. Sabem també que hi havia a bord un capellà, i que a l’interior de la balandra es va construir una capelleta amb una imatge de Misericòrdia. Segons explica Gras i Elias, a l’ermita de la Misericòrdia es van penjar les banderes algerianes que s’havien capturat com a trofeus. Dissortadament, van quedar malmeses el 30 de març de 1810, durant la Guerra del Francès, quan els soldats van saquejar el santuari.
Les actuacions de la balandra reusenca seran destacades, amb captures importants d’altres naus corsàries i les seves mercaderies, que una vegada en port, i depenent algunes vegades del que dictés un jutge, podien vendre’s en subhasta, i obtenir així substanciosos ingressos. L’activitat de la balandra es prolongaria fins a aproximadament finals de 1782, quan les continuades expedicions de càstig contra la ciutat d’Alger, la pèrdua de la base dels corsaris maonesos, juntament amb la forta presència de vaixells de guerra espanyols i francesos a la Mediterrània, donaren per poc rendibles les iniciatives locals com la de construir o mantenir vaixells. La societat impulsora del projecte decideix vendre la nau. L’aventura de la balandra, «per a córrer en cors», arribava al seu final.
