Joan Antoni Domènech
7/02/2024
L’aventura de la nissaga empresarial Vilella en el sector energètic conforma un dels capítols més apassionants de la naixent indústria de refinatge i distribució petrolífera al nostre país. Encara que el primer complex refinat dels Vilella es va implantar a Reus en la dècada dels vuitanta del xix, de la mà del patriarca Joan Vilella i Llauradó (1842-1894), la segona generació traslladaria el negoci a un lloc més apropiat: Tarragona, en les proximitats del port, justament en l’espai entre la via del tren i la carretera nacional, en el marge dret del riu Francolí.
De fet, mirat en perspectiva, no tenia punt de lògica instal·lar una refineria a 10 quilòmetres del port més pròxim, quan precisament la matèria primera arribava provinent dels Estats Units per l’enclavament tarragoní, encara que també algunes partides arribarien pel petit port de Cambrils. Segurament, l’escàs aprofitament inicial del petroli, del qual bàsicament s’extreia querosè per a la il·luminació, i alguns complements residuals, no va fer que es considerés determinant la ubicació de la refineria. Recordem que estem parlant de les albors d’aquesta indústria.
A Tarragona, la nova refineria, que mantindria el nom original de La Pensilvania, s’articularà sobre la base d’una nova societat: Refinería Catalana de Petróleo, de la qual vam donar detall en un llibre anterior. Creada en 1894 per Joan Vilella i Estivill (1878-1925), fill del fundador de la nissaga, la nova companyia desplegaria tot el seu potencial en el sector, que creixia exponencialment. La nova societat, necessitada de més múscul financer, tindria 22 accionistes i un capital social inicial de 750.000 pessetes. La instal·lació de la nova refineria empenyeria a escometre obres molt singulars i donaria major fluïdesa a tota la logística, havent d’implantar nombroses novetats per a l’època. Els terrenys, de domini portuari, necessitaran totes les benediccions administratives de la llavors Junta de Obras del Puerto, òrgan que decidia sobre tota activitat en l’àmbit portuari. Curiosament, després del trasllat del complex a Tarragona, els Vilella mantindrien per llarg temps la seu social de la companyia en la capital del Baix Camp.
La logística marítima era també un negoci que anava a requerir canvis fonamentals en el transport de productes petrolífers. Vilella havia establert un contracte de subministrament amb la Standar Oil, propietat de John D. Rockefeller, en aquells dies l’empresa més important del seu sector en el món. La nova refineria, de major capacitat i creixent demanda dels seus productes, obligarà a buscar més volum i rapidesa en l’arribada de la matèria primera. Els esforços se centrarien en la millora del transport marítim des dels EUA.
L’aventura dels Vilella en el sector energètic conforma un dels capítols més apassionants de la naixent indústria de refinatge i distribució petrolífera al nostre país. Un vaixell, el Ciudad de Reus, serà una de les peces destacades del creixement en el sector d’aquesta nissaga empresarial.
En aquest punt hem de parlar de la història d’un petrolier anomenat Ciudad de Reus i la seva vinculació amb la refineria dels Vilella. Els primers carregaments de petroli arribats a Espanya es van rebre en vaixells de bandera estrangera. Mentre que les navilieres espanyoles decideixen entrar en el mercat amb els seus vaixells de càrrega convencionals, algunes de les refineries van optar per l’adquisició dels primers petroliers per al seu propi servei. Els vaixells que van inaugurar la flota petroliera espanyola es deien Ciudad de Reus, Cadagua, El Gallo i San Ignacio de Loyola. El Ciudad de Reus depenia de l’armador barcelonès Catasús i Companyia, que era un distribuïdor de petroli a les refineries de Barcelona, Palma, Sevilla i a la dels Vilella a Tarragona. Catasús tenia una filial, Mútua Importadora de Petróleos, que efectuava les operacions.
Però perquè va ser anomenat Ciudad de Reus? El vaixell va ser construït en només sis mesos per les drassanes escoceses Grangemouth Dock Yatrds & Co., a la ciutat homònima. I botat el 6 de desembre de 1892. Pel que sembla, el vaixell tenia preassignat un nom, encara que finalment es va decidir pel de Ciudad de Reus. No és gens descartable aventurar que el nom va ser suggerit pels accionistes de La Pensilvania, atès que anaven a ser un dels principals clients de l’armador del vaixell. A través de les memòries de trànsits en el port de Tarragona, encara que incompletes en alguns anys, sabem que, almenys, entre 1893 i 1910 hi ha registrades per part del Ciudad de Reus 18 descàrregues de petroli en el port a nom de la refineria dels Vilella. La matèria primera arribava sempre o bé del port de Nova York o del de Filadèlfia. Es guarden algunes xifres de volum, amb descàrregues pròximes als 700.000 quilos de petroli en alguns casos.
Els Vilella disposaven al port de Tarragona d’un operatiu logístic molt bàsic, que demorava molt la descàrrega, ja que els vaixells no podien atracar en un moll mínimament condicionat. Les operacions es realitzaven en el dic transversal, per a passar poc temps després a efectuar-se des del denominat Moll d’Explosius (avui seria el contradic o Moll de Rioja). Per a agilitzar les descàrregues, fins llavors totalment manuals, en 1893, quan la refineria de Reus encara era activa, la societat Juan Vilella S. en C. havia sol·licitat el permís per a construir una conducció en forma de canonada de ferro que portarà el petroli des del seu lloc de descàrrega fins als dipòsits que tenia la companyia al carrer Torres Jordi, i d’aquí es traslladarien a Reus. La longitud de la canonada era de 1.184 metres i la companyia va invertir 14.722 pessetes en la seva construcció. Més endavant, ja en marcha la nova refineria de Tarragona, es construirà un nou enllaç des dels dipòsits de Torres Jordi fins a la refineria: 495 metres de longitud travessant el riu. El 1895 la Sociedad Catalana de Petróleos construeix uns dipòsits al mateix moll, dipòsits que al seu torn abocaran el petroli a la canonada. El complex serà el segon moll de descàrrega propi d’una refineria a Espanya, després del que en 1879 poses en marxa la societat Suari y Canals a Badalona.
I arribarien moltes més novetats: en 1926 La Pensilvania instal·larà en el Moll de Costa un sortidor de gasolina per a automòbils, vaixells i llanxes, al costat mateix del Club Nàutic. I en el dic de Francolí muntarà un nou dipòsit de combustibles per a subministrar petroli i dièsel als vaixells. En una casa enfront de l’edifici del Nàutic de Tarragona es veuran uns grans anuncis amb els productes de les refineries dels Vilella.
Amb l’arribada del monopoli estatal de Campsa en 1927, el transport de petroli a Espanya ja no podrà realitzar-se amb vaixells privats, la concessió serà única per a Campsa, però no la distribució. Els Vilella, en la seva tercera generació -Joan i Gaietà Vilella– obtindran de la companyia estatal -gràcies als germans Recasens, Eduard i Francesc- la concessió del dipòsit i distribució de carburants de Campa a les províncies de Tarragona, Lleida i Saragossa. No es quedarà aquí la trajectòria dels Vilella en el sector energètic, però això ja forma part d’una altra història.
