Un pantà únic a l’Estat

Emmarcat en el que venim a denominar com a Teoria de Reus, que pretén explicar el perquè de la singular embranzida empresarial de la ciutat, el problema de l’aigua, la seva cerca, assentarà una de les bases d’aquesta teoria: l’escassetat d’aigua generarà un estrès durant segles que forçarà a buscar solucions de tota mena, creant una cultura de l’esforç col·lectiva. La lluita per trobar aigua va generar des d’idees merament curioses o directament absurdes, a unes altres que es van argumentar amb un gran pes tècnic. Les iniciatives amb aparença de ser realitat es concentraran entre finals del dinou i principis del vint. I com en moltes de les grans empreses de Reus, l’acceleració definitiva per a aconseguir una solució que garantirà l’aigua es donarà gràcies a la participació d’una àmplia col·lectivitat.

Tot i que Reus podia presumir a mitjans del divuit de comptar amb una bona xarxa de fons públics, el fet és que les necessitats d’aigua de boca, i per usos agrícoles i industrials superaven en molt el cabal d’aigua que es podia extreure al terme municipal. La manca d’aigua va provocar fins i tot que sectors que havien iniciat la seva activitat a Reus amb una certa força, no tinguessin el recorregut que en van tindre altres a la ciutat. Un cas paradigmàtic va ser el sector químic, que va haver de limitar les seves expectatives de creixement.

Hem de fer esment d’una primera figura que proposarà solucions de gran abast al problema: Bernat Torroja i Ortega (1817–1908). Torroja, afebrit per una multiplicitat d’activitats i interessos, serà un clar exemple de dinamitzador de tota mena d’iniciatives ciutadanes, enfocades especialment a modernitzar l’economia. I una d’aquestes estaria en funció de planificar un aprovisionament suficient d’aigua per a la ciutat. Torroja havia estat un dels impulsors del projecte de construir un canal que dugués l’aigua de la Noguera Pallaresa a Reus, projecte que fins i tot va rebre un nom oficial: Gran Canal Occidental de Catalunya. Amb el temps, el mateix Torroja veuria que aquest canal seria totalment irrealitzable, per la qual cosa va acabar renunciant. Però tot seguit a aquest primer fracàs, Torroja va proposar canalitzar l’aigua de les fonts i rius situats més a prop de la ciutat, centrant la seva idea a portar l’aigua de la Font del Roure de l’Espluga del Francolí. El projecte no prosperaria. I és que Torroja havia deixat al marge de la seva proposta els drets que hi tenien regants i moliners.

Com en molts altres exemples a Reus, l’embranzida definitiva per a aconseguir una solució al problema de l’aigua serà col·lectiva. La idea la capitalitzaran alguns prohoms de la ciutat; la seva visió i obstinació s’exemplificaran en el Pantà de Riudecanyes.

Torroja compartia les seves idees amb Pau Font de Rubinat (1860–1948). El problema de l’aigua interpel·lava directament a Font de Rubinat. Primer, com hem explicat en un altre capítol, amb la necessitat que tenia per garantir el regatge al seu mas Misericòrdia (posteriorment mas Font), proposta que s’ampliaria a garantir també l’aigua de rec i de boca a Reus. Font de Rubinat exploraria, juntament amb el seu cunyat l’enginyer Francesc Macià, diversos emplaçaments per dotar d’aigua a Reus i Tarragona. Així, en 1901 es va constituir una Comissió de Pantans, propiciada per l’Ajuntament de Reus i en la qual s’integraria l’industrial Josep Maria Tarrats i els advocats Julià Nougués i Pau Font de Rubinat, que van proposar a l’Estat la construcció dels pantans de Francolí i de Riudecanyes. Aquestes propostes van formar part del Plan General de Embalses del Estado.

Va haver-hi diverses propostes trameses a bona part dels alcaldes del Camp. I encara que no va ser la primera ni la més urgent d’elles, la de Riudecanyes serà la primera a iniciar-se. Les obres del pantà de Riudecanyes començaran en 1904, i finalitzaran completament en 1918. Sufragades inicialment en un 50% pel Govern de l’Estat, el projecte necessitarà un impuls local. Així, el 1904 es constitueix el Sindicato de Regantes del Pantano de Riudecañas, que emetrà 3.750 títols, amb un valor cadascun de 50 pessetes, per recaptar 187.500 pessetes de capital necessari en ajuda a la construcció del pantà. Aquests títols faran possible ser copropietari del pantà una vegada finalitzades les obres. Cada acció donaria dret a l’aigua necessària per regar un jornal. La feina en convèncer a molts pagesos que eren reticents, va ser un dels èxits de l’operació. En comprovar, al cap de poc temps d’entrar en servei, que la conca era insuficient, es va veure en 1927 que es podia transvasar aigua des del riu Siurana. Les obres van començar en 1935 i van finalitzar en 1948, entrant en funcionament el maig de 1949. Seguidament, el 1950 se sol·licita a la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental l’estudi per a la construcció d’un pantà al riu Siurana. Per a la construcció de l’obra es va signar un conveni amb l’Estat, en el qual la Comunitat aportava un 30% durant l’obra, un altre 30% en vint anys una vegada finalitzada l’obra i l’Estat subvencionava el 40%.

Avui en dia la Comunitat de Regants la conformen unes 2.000 famílies a les quals se sumen també com ‘accionistes’ una vintena llarga d’ajuntaments i administracions.