Joan Antoni Domènech
4/06/2024
La tradició de publicacions de premsa periòdica a Reus ha sigut històricament una de les més significatives de Catalunya, especialment des dels seus orígens, amb el Periódico Político y Mercantil de la Villa de Reus (1813), fins a l’any 1939. Desenes de capçaleres van néixer a Reus amb enfocaments molt diferents: diaris d’informació general, setmanaris, revistes de periodicitat variable; amb temàtiques centrades en la política, esport, religió, humor, fins a mitjans estrictament sectorials professionals. Com a nota al marge, cal apuntar que, encara que força amplia, no tenim informació completa del catàleg de tots aquests mitjans, i, des d’un punt de vista empresarial, és molt escàs i poc estudiat l’àmbit accionarial d’aquests.
Contrasta aquesta gran producció amb el fet de l’escassetat de públic lector a l’època. Per fer-nos una idea, per exemple, l’any 1836 el 60% dels 25.000 habitants de Reus eren analfabets. Però és que al cap d’uns anys, el 1860, el número dels que no sabien ni llegir ni escriure, puja fins al 70%, amb una població llavors de 27.250 habitants. Com ens dirà Pere Anguera, un fenomen que s’explica pels efectes del procés d’industrialització que obligava a les classes populars a extensíssimes jornades laborals sense cap opció a l’educació. L’apropament a la premsa era, doncs, molt limitat, més enllà de les classes benestants i alguns professionals qualificats. Aquest índex d’analfabetisme es quedarà, en la millor data que disposem relativa al període d’abans de la Guerra Civil, en un 21,8% registrat el 1934.
Com arreu, a partir de la postguerra, la producció de capçaleres de diversa periodicitat a Reus va disminuir dràsticament, encara que va haver-hi exemples de certa durabilitat, però encotillats en les seves temàtiques i expressió, absolutament tutelades pel règim. I el que no hi havia era un periòdic diari. Aquest paper se’l reservava la Premsa del Movimiento, sobretot fora de les grans capitals, gràcies a la confiscació acabada la comtessa dels diaris tradicionals locals que hi havia a cada província. En el cas de Tarragona va ser el Diari de Tarragona, reconvertit en Diario Español, que va comptar al principi amb una petita delegació a Reus, al carrer Monterols, més aviat simbòlica. Amb l’adveniment de la democràcia, els diaris provincials van acabar desapareixent o es van subhastar. Va haver-hi un intent, el 1952, d’un grup de reusencs que volien intentar editar una altra vegada el Diari de Reus, però aquesta capçalera va quedar en mans del Diario Español. En canvi, van poder editar un setmanari, Reus, semanario de la ciudad.
El Diario Español va pasar el 1984 a mans d’un grup d’empresaris i professionals tarragonins encapçalats per Luis Sánchez- Friera, que controlava la majoria del capital a la societat editora Promotora Mediterránea de Informaciones y Comunicaciones SA (Promicsa). L’editora va substituir la capçalera Diario Español per Diari de Tarragona. A la dècada dels 90 Promicsa va estudiar la possibilitat de fer un diari propi i independent a Reus, que es diria Diari de Reus, nom que tenia registrat l’editor del Diari, com herència inclosa en l’adquisicó del Diario Español, segons hem vist. Es va arribar a dissenyar una maqueta del futur tabloide. Encara més: pretendrà ubicar la nova redacció en un local propietat de Promicsa al carrer de Sant Esteve, on hi va haver una popular discoteca. Finalment, l’editor va aparcar la idea tenint en compte la forta presència del Diari a Reus i el Baix Camp, amb una àmplia delegació al carrer Llovera i un bon grapat de periodistes i comercials, amb millores com la introducció d’un disseny de portada diferent de l’edició general, amb contingut més local, i gran aposta per les promocions. Hem d’apuntar aquí que Promicsa va voler també crear la seva pròpia televisió local. Així, el 1997 creà la societat Promicsa Televisió, SL; una proposta que es preparava per poder accedir a la implantació de les televisions amb llicències municipals i, també, per treballar de forma independent. Durant el mandat de Josep Abelló com a alcalde, Promicsa Televisió es va presentar al concurs de la televisió local de Reus, un projecte que comptaria amb un suport econòmic important per part de l’Ajuntament. L’opció presentada per Promicsa Televisió no tindria viabilitat enfront de la dels actuals propietaris de Canal Reus Televisió, que s’havia treballat de molt abans, amb l’impuls de l’accionariat de periodistes locals ben coneguts. Serveixi l’anterior com a exemple de la força de la societat editora del Diari de Tarragona que, d’alguna manera, feia molt difícil qualsevol alternativa local, almenys en format paper. I quan van sortir a escala provincial, no es van poder consolidar: Catalunya Sud o Nou Diari, per exemple.
La gran tradició de publicacions periòdiques a Reus, una de les més importants a Catalunya, es trencaria a la postguerra. La possibilitat de fer un diari amb capital local no va aparèixer fins al 1976, un ambiciós projecte que va quedar en res.
Però Promicsa recuperaria la seva idea d’un diari amb seu a Reus, mitjançant la capçalera Aquí. El projecte tindria una vida curta (2006-2009). l’Aquí era un gratuït editat de dilluns a divendres amb tiratges que van anar dels 20.000 als 40.000 exemplars diaris en la seva última etapa. Dirigit per Lluís Conzàlez, el periòdic va treballar bé la seva independència formal i de continguts, bàsicament enfocats a Reus i Tarragona. La falta de continuïtat, més enllà d’una crisi general que ja es feia present, es podia argumentar per les seves tarifes publicitàries que el feien poc competitiu, element clau en un mitjà gratuït. I hauríem d’afegir segurament que tant els lectors, però especialment les institucions i anunciants privats, van albirar que el nou mitjà era una mena d’apèndix del Diari o, si més no, del mateix propietari. L’empresa editora, Editorial Baix Camp SL, es va dissoldre una vegada suspesa l’edició.
El cas és que la societat reusenca, tan forta a l’hora de llançar iniciatives empresarials, va ser incapaç de crear el seu propi mitjà diari d’informació arribada la democràcia. Fins i tot, un pretès establishment local, criticaria al Diari, al que considerava com propi de Tarragona i amb idees ultraconservadores, fent escarni de manera gratuïta. En fi, remembrances de campanar, que a l’època tenien més ressò que no pas avui en dia.
He cregut oportú estendre’m amb aquest ampli pròleg per abordar el nucli d’aquest capítol. El més important intent, fins ara únic, de crear un diari amb capital reusenc es va plasmar el 1976, amb la creació de la companyia Periódicos y Revistas SA. Segons el seu objecte social, l’activitat seria «l’edició i distribució i venda de llibres i publicacions periòdiques (diaris i revistes)». La societat tindrà 11 accionistes: Abraham Salas Olivé, Miquel Colàs Piquer, Ramon Giné Martí, Antonio Quinteiro Juncosa, Pere Roig Muntané, Francesc Cabré Masdeu, Isidre Masdeu Vives, Josep Urgellés Morell, Francisco Llevat Briansó, Eduard Valveny Riquero i Francisca Ribsa Compte. Com veiem, un elenc molt significatiu d’empresaris locals. Cadascun d’ells aportaria 500.000 pessetes fins a arribar als 5,5 milions de capital social, una xifra que expressava la voluntat d’encetar un gran projecte. Amb seu societària a la Rambla Miró, 83, el president de la companyia seria Abraham Salas i la gerència seria portada per Francisca Ribas.
De fet, aquesta era una idea del seu principal promotor, el periodista Àngel Fonts, que va saber convèncer el grup d’empresaris accionistes. Fonts era propietari del setmanari La Voz de la Costa Dorada, i va veure que hi havia una oportunitat que podia cristal·litzar en un mitjà diari d’informació. Fonts va fer servir la seva capacitat per atreure capital, amb una idea potser una mica fantasiosa i poc treballada, però atractiva a ulls empresarials. Els dies passaven sense veure el projecte iniciar les primeres passes, mentre l’argumentari d’excuses anava augmentant. Però els diners van desaparèixer… Encara que ens podem imaginar el perquè en molts casos, cap accionista va presentar plet contra Fonts. El diari no nascut provocaria un cert recel davant de futuribles propostes, més o menys concretes. El futur, fins al dia d’avui, no donaria peu a cap aventura local en aquest sector de la premsa diària en paper.
