Joan Antoni Domènech
11/03/2025
És difícil escriure unes notes sobre un temps de revolució en el qual, a la rereguarda republicana, per diverses causes, però sobretot pel descontrol i la permissivitat de les autoritats, moltes vides van quedar truncades. En no pocs casos bastava el simple assenyalament per pertànyer a una classe social determinada, o per professar conviccions polítiques o religioses. Les velles picabaralles o fins i tot voler apropiar-se de béns de la víctima, també van formar part d’aquest argumentari mortal. La ‘condemna’, mitjançant l’actuació directa sense cap tràmit, o la mediació d’uns caricaturescos tribunals populars, es traduïa en el que es denominava el passeig: afusellament dels detinguts o execució directa, en molts casos en descampats o durant la nit.
Naturalment, les víctimes més propiciatòries eren els religiosos, inermes davant de l’eclosió de violència. Objectius clars eren també la gent d’ordre, els que s’havien significat en partits de dretes, i els propietaris, comerciants i empresaris. Tractarem aquí, de manera esquemàtica, el que va succeir amb alguns homes d’empresa. Va haver-hi de tot: aquells que van perdre la vida, els que van fugir a l’altre bàndol o a l’estranger, i els que es van refugiar en masos o en altres poblacions. I, finalment, alguns que es van quedar a Reus, pocs, podent exercir la seva activitat. En aquest breu recull, deixarem a banda a molts dels petits propietaris que, encara que els seus negocis van ser confiscats, van tenir l’oportunitat de continuar al davant de les seves empreses, en molts casos gràcies també a la decisió dels seus treballadors.
Encara que des d’abans de la guerra ja no residia a Reus, hem d’esmentar el financer Evarist Fàbregas, que sempre va tenir fortes conviccions republicanes. En la dècada dels anys trenta, Fàbregas havia venut gran part del seu patrimoni i va optar per traslladar-se a viure a Tarragona, al costat de la seva esposa, Rosa Musté, i els seus fills, Josep, Evarist i Teresa. En esclatar la guerra i ser bombardejades les poblacions del Camp de Tarragona, va decidir instal·lar-se a Barcelona amb la seva família, on va morir dos anys més tard.
Dels empresaris importants que es van quedar a la ciutat, coneixem dos casos que, fins i tot amb les òbvies dificultats, van poder continuar exercint la seva activitat. Un d’ells va ser el farmacèutic Pau Ornosa Soler (que en la postguerra seria alcalde per un curt període de temps). Ornosa es va mantenir al capdavant de la seva farmàcia i laboratoris, en el raval Santa Anna número 80, malgrat que era molt coneguda la seva vinculació a la CEDA, el partit conservador de Gil Robles. És plausible pensar que a Ornosa, com va ser el cas d’altres empresaris, se’l deixés treballar per continuar fabricant algun dels seus productes més significatius i necessaris en temps de guerra. En aquest sector, el dels laboratoris farmacèutics, és important subratllar que els Laboratorios Serra Pàmies, en la carretera de Castellvell, van ser els únics de l’Estat que van proveir d’aspirines a l’Exèrcit republicà durant la Guerra Civil.
Un segon cas, del que hem parlat en un altre capítol, va ser el de Ricard Ferrater, comerciant de vins que es mantindrà a Reus i continuarà exercint la seva activitat comercial amb el seu germà Amadeu, fins que la República el destinà a Bordeus com a cònsol.
No pocs homes d’empresa van poder fugir durant els primers dies de la revolució. Els seus diners i contactes els hi van permetre una sortida, no exempta d’entrebancs i dificultats fins a l’últim moment. Un cas sorprenent, per la promptitud de la seva marxa, va ser el de Ramon Vilella Estivill, empresari dedicat a l’exportació de fruits secs, i component de la segona generació de la qual, segurament, es la nissaga familiar empresarial més important que ha donat la ciutat. El 17 de juliol del 36 Ramon marxa en cotxe amb la seva família cap a Suïssa. Els acompanyaran el xofer i una cuinera. Una vegada l’exèrcit del bàndol revoltat ocupa el País Basc, Ramon Vilella es traslladarà a Sant Sebastià. Per la seva banda, es diu que els integrants de la tercera generació, Joan i Gaietà Vilella Puig, van marxar de Reus en diferents grups i temps, molts d’ells cap a França.
Durant els primers mesos de la Guerra Civil, els grups revolucionaris, i un bon grapat de delinqüents, van fer la seva llei a la ciutat. La violència contra la gent d’ordre va afectar de forma significativa a empresaris i comerciants. Alguns d’ells van poder fugir o amagar-se.
Joan Cochs Borràs, un dels grans empresaris que ha donat la ciutat en el segle XX, comenta en les seves memòries que, malgrat la confusió dels primers dies, i de les notícies d’amics que havien estat assassinats, encara va poder enviar mercaderia al port de Tarragona, sense que li fos confiscada. Precisament, Cochs, després d’una promesa de retorn al comitè de la FAI que controlava el port, viatjaria en el vaixell Guido Brunner el 12 d’agost del 36 amb destinació a Marsella. En el mateix vaixell embarcarien Enric, Joan i Josep Maria Llopis, fills de l’empresari reusenc Josep Maria Llopis. Des de Marsella, Cochs no deixaria les seves activitats mercantils, al contrari, obriria nous fronts.
Pel parentiu que vinculava a totes dues famílies, els Miarnau i els Banús van tenir un periple comú en gran part de la guerra. L’octubre de 1936 Juan Miarnau i la seva família van poder desplaçar-se a Marsella per a continuació fer-ho cap a Alassio, Itàlia, un petit municipi costaner pròxim a França, en el qual llogaran unes habitacions en un hotel. Part de la família Banús seguirà també setmanes després aquest camí. Sortiran des de Barcelona -previ pagament de 500 pessetes per persona a la FAI-, en un vaixell de bandera finlandesa, per al que van haver d’obtenir un passaport d’aquesta nacionalitat, en el qual figuraven noms ficticis: per exemple, el document d’Isidre Banús deia que el seu nom era Hass Halloren. Durant la guerra, la casa familiar i els magatzems dels Banús a Reus seran requisats i convertits en residència de la intendència militar republicana. Els Banús tornaran a Espanya en els primers dies de 1937, establint-se en Fuenterrabía, ja zona del bàndol de Franco.
Un altre empresari destacat, Joan Busquets Crusat, fundador de Jubus, passaria el temps de guerra amagat a una casa de l’Argentera. Busquets s’havia significat com a home de Cambó a Reus, la qual cosa li marcava com a possible objectiu dels grups d’incontrolats.
Les víctimes entre l’empresariat local, van ser nombroses. Entre les més conegudes tenim el cas del farmacèutic i industrial Salvador Vallverdú Gebellí -creador, entre altres productes, de la famosa llet Almendrina i les pastilles Klam-, assassinat a la carretera de Montblanc el 15 d’agost de 1936, després que un escamot armat es presentés a casa seva a la plaça del Castell argumentant que el reclamaven per declarar. Un altre cas va ser el de l’industrial Emili Espinós Huguet, fill del fundador de l’empresa de pirotècnia que porta el seu cognom, Jaume Espinós Sangenís. Segons la versió familiar, Emili Espinós va ser delatat per un dels treballadors de l’empresa. A Josep Casals Boix, propietari de la Ferreteria Casals, va tenir temps de fugir de la ciutat, però una patrulla el va anar a buscar a Prades, on deien que s’amagava, i allí els hi van donar indicacions que estava amagat en una casa d’Arbolí, on va trobar la mort el 24 de juliol del 36.
Temps convulsos que, meriten, efectivament, una extensa memòria.
