Joan Antoni Domènech
13/10/2022
Ross Perot va morir el 9 de juliol de 2019 al cap de 89 anys. En aquells dies ja pocs recordaven que aquest empresari nord-americà i excandidat per dues vegades a la presidència dels EUA va voler invertir a Reus a mitjan dècada dels noranta del passat segle. La seva idea era implantar un complex aeri industrial amb base en l’Aeroport, sense que aquest perdés la seva capacitat de transport civil. De Perot, la revista Fortune havia dit que era el «texà més ric de manera més ràpida», amb un històric empresarial realment fulgurant, de manera que qualsevol anunci seu de possible inversió tenia plena credibilitat.
La notícia va arribar a ser fins i tot portada en periòdics de tirada nacional, aixecant enormes expectatives. La idea va il·lusionar a Reus, almenys a les forces vives de l’empresariat local, i va anar molt més enllà en conèixer-se que Perot projectava per a la capital del Baix Camp el seu centre d’operacions a Europa, en la que havia de ser una xarxa mundial de bases logístiques entorn d’aeroports industrials, similars al que Perot ja havia desenvolupat a Fort Worth, Texas.
Les negociacions van avançar de la mà del Consorci de la Zona Franca, però van topar amb la negativa de la conselleria d’Urbanisme de la Generalitat, que no veia amb bons ulls la inversió.
El projecte – que prèviament Perot va intentar desplegar sense èxit en l’aeroport de Getafe – considerava la possibilitat que la base europea de la seva plataforma fos la combinació dels serveis que podia oferir l’Aeroport de Reus sumats al Polígon industrial de Constantí, situat al costat de l’aeròdrom i en uns terrenys promoguts pel Consorci de la Zona Franca. Amb un horari d’obertura de 24 hores, des de l’Aeroport de Reus es podria donar servei a moltes multinacionals a través de la xarxa de complexos logístics aeroportuaris denominada Alliance, marca desplegada pel Grup Perot.
El nou concepte era una idea que conjuminava els sistemes de producció sense magatzematges i de transports de lliurament immediat de components, avui molt en voga, però llavors tota una novetat.
En les gestions realitzades per a la concreció del projecte van prendre part, a més del Consorci de la Zona Franca, que liderava l’operació, les administracions del Govern central relacionades amb els transports i aeroports (AENA i el Ministeri d’Obres Públiques, Transports i Medi Ambient), la Generalitat i l’Ajuntament de Reus. De fet, el mateix alcalde de la ciutat, Josep Abelló, es va reunir a Dallas amb Ross Perot el març de 1995, juntament amb directius del Consorci de la Zona Franca.
Les negociacions van avançar de la mà del Consorci, que va elaborar un informe sobre les possibilitats del projecte, amb especial dedicació de Carles Ponsa, delegat especial de l’Estat a la Zona Franca, però van topar llavors amb la negativa de la conselleria d’Urbanisme de la Generalitat, que no veia amb bons ulls la inversió.
No va haver-hi manera de desencallar el projecte. Va decaure, per a acabar en el pou de les desil·lusions. En aquesta mena de projectes que no arriben a bon fi, sempre li queda a un el dubte de si el factor determinant de la negativa va ser degut a una decisió merament política, fruit de dinàmiques de poder, com tantes vegades ha ocorregut.
