Joan Antoni Domènech
10/05/2023
Encara que existien petites empreses familiars a la ciutat, no va ser fins a la primera meitat del segle XIX quan el sector tèxtil va experimentar a Reus una gran embranzida i es va convertir en la base de la seva riquesa industrial en substitució del comerç de l’aiguardent. Precisament, el capital per aixecar el nou sector provenia de la comercialització d’aquest destil·lat, l’epicentre català del qual se situava a Reus des del segle XVII. La crisi de l’aiguardent de principis del segle XIX va portar molts comerciants reusencs a orientar les seves inversions industrials cap a un nou sector, un moviment —aquest de l’adaptació i canvi de registres productius— molt propi de la tradició empresarial local. El desenvolupament del tèxtil serà la base de la futura esplendor econòmica de la ciutat i del qual naixeran tota mena de projectes, una cadena de noves iniciatives en sectors molt diversos.
A partir del 1840 es crearan les grans indústries tèxtils a Reus. L’empresa més important era Prat i Cia., de l’industrial Macià Vila. Aquesta companyia es transformaria el 1853 en La Fabril Algodonera SA, coneguda com el Vapor Nou, que era, per volum, la segona del sector a Catalunya. Important també va ser La Manufacturera de Algodón SA, creada el 1855, el popular Vapor Vell. La Manufacturera era el resultat de la fusió de La Industrial Reusense (1843) i la societat Canals Pamies y Huguet (1846).
Els fabricants de filats de cotó van conviure amb les sederes. La Sedera Reusense va ser la més representativa a Reus i una de les primeres a utilitzar la força del vapor. El 1864 fou traspassada a la societat Antonio Pascual y Compañía, propietat d’Antoni Pascual i Vallverdú, que tenia una participació del 46% en el capital. Els altres socis van ser Pau Oriol i Buxó (31%) i Ramon Parera i Pujals (23%). Posteriorment, s’hi va incorporar com a accionista Macià Vila.
El sector treballava bàsicament sobre demanda, i multiplicava les seves especialitats. Una d’elles, molt popular, era la producció de metxa d’esquers, l’ús de la qual era molt estès en el camp. Serien els encenedors més populars des de principis del segle XX i fins a la Guerra Civil. De fet, abans de la guerra, els únics elements de butxaca per encendre foc eren els sequers i els mistos. La popularització d’una altra mena d’encenedors, que vindria gràcies a la introducció de la marca Zippo, portada a Europa pels soldats americans durant la Segona Guerra Mundial, no arribaria a Espanya fins a la postguerra. Malgrat tot, al nostre país els Zippo conviurien amb invents com l’encenedor de gasolina i altres artefactes.
Els comerciants tèxtils reusencs van veure una oportunitat en aquest sector. La primera empresa local a fabricar metxa va ser Hijo de Ramon Bonet, que va popularitzar la marca El Indio. Van seguir la proposta Sucesores de Ramon Bonet Barberá y Cía., amb les marques El Sol i El Caballo; l’empresa Martorell y Llop amb la marca La Paz; Camilo Prieto Horta, amb La Copa, i, a la Selva del Camp, Vda. De Francisco Cabré, amb el seu producte La Cabra. Durant el primer terç del segle XX, les fàbriques de Reus eren, sumades, el segon fabricant estatal del producte. El número 1 a Espanya era Grober, de Girona: la seva marca El Toro sumava més vendes que la resta del sector en el seu conjunt.
Actualment només queda un fabricant estatal de metxa: la selvatana Liasa, que va augmentar la seva producció gràcies a la compra, durant la postguerra, de la maquinària de l’empresa Ramon Bonet, Barberá y Cía. Liasa, encara que sigui de manera pràcticament testimonial, manté la producció d’aquest producte que té com a sortida la indústria pirotècnica i alguns turistes, que l’adquireixen a les botigues de souvenirs com un objecte pintoresc.
