Joan Antoni Domènech
20/11/2023
La desfeta del Banc de Catalunya i, en conseqüència, de la seva filial el Banc de Reus el juliol del 1931 -producte d’una clara intervenció política, juntament amb la pressió de la gran banca espanyola i singularment la basca-, va provocar una sacsejada considerable al si de la societat reusenca; estenent-se la preocupació social més enllà dels perjudicis ocasionats a dipositants i creditors. La notícia de la suspensió de pagaments del banc va causar, certament, un daltabaix emocional.
En un intent d’esmorteir la inquietud generada, a totes les sucursals del Banc de Reus penjava un cartell que deia: «Per dificultats del moment, que la bona voluntat i el patriotisme sabran vèncer, se suspenen temporalment les operacions del banc, que espera continuar-les aviat». La pressió administrativa i l’escalonada retirada de fons des de la primavera del mateix any, no anaven a donar opció. El Banc de Reus s’encaminava a velocitat de creuer cap a la liquidació. El 7 de juliol del 31 -el mateix dia en què el va fer el Banc de Catalunya- es pren l’acord de suspensió de l’activitat.
El pesar social de quedar-se sense una entitat financera considerada com a pròpia, que portava adscrit el nom de la ciutat des de feia setanta anys, va generar un moviment reactiu d’intent de creació d’un nou banc. Creiem que únicament degué ser una idea, segurament palpitant entre les elits econòmiques locals, que no va arribar ni a tràmit administratiu, encara que alguns cronistes parlen d’un projecte més avançat, truncat a l’esclatar la Guerra Civil. Un article publicat al diari Les Circumstàncies el 8 d’agost de 1934, signat per J.A. -segurament Eugeni Cots Ardevòl (1911-1990)-, ens presenta la idea d’afavorir des de la societat el retorn d’una nova banca d’esperit local. I incideix en el valor del «crèdit moral» de les signatures, que supleixen no poques vegades l’absència de mitjans materials, resumirà l’articulista.
La idea d’una gran banca local no tornaria fins quatre dècades després. A l’empara del Tercer Plan de Desarrollo (1972-1975) es va obrir una nova normativa per a la creació de bancs. Sobre el paper, per a les comarques de Tarragona, això podria ser una oportunitat atès que a la província es vivia llavors una incipient activitat industrial i turística; unes expectatives totes elles que abrigaven una possibilitat certa d’impulsar la creació d’un banc. En aquest escenari, un grup promotor local va registrar el nom de Banco Industrial de Tarragona. Per a canalitzar el projecte es van conformar tres grups promotors: Barcelona (que seria tutelat pel Banco Condal), Tarragonès i Baix Camp, i Baix Ebre. Objectiu: aconseguir els 500 milions de pessetes preceptius per a obtenir la fitxa bancària. Al Baix Camp liderarien l’operació Francesc Cabré, Josep Urgellés, president i vicepresident de la Cambra de Comerç, respectivament, i Francesc Cailà, gerent de Reddis Unión Mutual.
A principis dels anys setanta del segle passat un grup d’emprenedors, amb especial protagonisme del capital reusenc, intenten crear una nova entitat bancària amb seu a Reus. A pesar de sumar quasi el triple del capital necessari per a la fitxa bancària, una sèrie d’entrebancs normatius sobrevinguts fan abandonar l’operació.
El 15 de desembre de 1971, Pau Abelló, president de Financiera de Reus SA, i vicepresident de la Cambra, convoca en el Centre de Lectura una reunió informativa per a donar a conèixer el projecte i sumar socis fundadors. A Reus es van captar 1.221 subscriptors per un valor de 760.978.000 pessetes, sent l’aportació mínima de 100.000 pessetes per subscriptor. De manera independent, un grup format en el si de la Jove Cambra de Reus assoleix 92 subscriptors que garantiran 75.375.000 pessetes. La suma total assolida a Reus serà finalment de 836.353.000 pessetes. Des de Barcelona i la resta de comarques de Tarragona se subscriurien participacions fins a arribar a les 1.435.403.000 pessetes. Els inversors de Reus van justificar que havent aconseguit l’aportació més gran, la seu del futur banc hauria d’estar en la capital del Baix Camp.
Presentada la documentació, el projecte semblava encallat. De manera que una representació dels inversors va anar a veure a Alberto Monreal Luque, ministre d’Hisenda i Funció Pública. Aquest els assenyala que entre les signatures peticionàries del nou banc estava una persona involucrada en el cas Matesa (un escàndol politicoeconòmic que va sacsejar al franquisme en la seva última etapa). Es van realitzar les modificacions suggerides pel Ministeri, fins i tot la que indicava modificar el nom a l’entitat. L’octubre de 1972 es comunica a tots els subscriptors que el futur banc es dirà Banco del Este SA.
Però el procés de constitució continuà patint una lentitud exasperant, i sofrirà un nou entrebanc. El 9 d’agost de 1974 un Decret estableix les noves condicions per a la concessió de futurs bancs, entre les quals estava la d'»estar constituídos únicamente por personas físicas», impedint així que empreses o corporacions fossin accionistes, la qual cosa afectava directament el nucli fundacional del futur banc. Segurament, altres disposicions del nou reglament van fer decaure l’interès, com, per exemple, no poder efectuar operacions amb moneda estrangera, la impossibilitat de tenir inicialment més d’una oficina, no poder distribuir beneficis en un període de tres anys, entre altres. En fi, tota una regulació desmotivadora. Efectivament, el nou escenari normatiu no degué complaure els futurs accionistes, que ja no insistirien. El febrer de 1975 es denega l’autorització al nou banc, i es retorna els diners als subscriptors, que havien desemborsat el 5% del capital, com a dipòsit a compte.
L’intent de creació d’un nou banc seria la penúltima gran iniciativa social-econòmica de la societat reusenca. L’última, que ja hem explicat, va ser la Facultat de Medicina, una dècada més tard.
