Reus Empresa

L’Institut Pere Mata, una història també empresarial

Joan Antoni Domènech
4/05/2023
Exterior de l’Institut Pere Mata.

 

El Grup Pere Mata és avui un conglomerat assistencial de primer nivell. Gestiona diversos centres especialitzats en serveis de salut mental, així com serveis geriàtrics, d’insersecció laboral, recerca, formació i fundacions especialitzades. L’embrió d’aquesta multidisciplinari holding va ser l’Institut Pere Mata, empresa nascuda en 1896 de la mà d’un grup de reusencs.

No van ser poques les dificultats en la creació d’aquesta entitat privada. I encara que el moment de la seva creació podia considerar-se molt propici, enmig de l’ona d’esplendor econòmic i social de Reus a la fi del XIX, la idea necessitava, com tota empresa, del capital suficient per a dur-se a terme.

L’ideòleg i gran impulsor del projecte va ser el doctor Emili Briansó, que volia crear a Reus un “Manicomi model entre tots els que avui existeixen, amb els últims avanços de la ciència i el primer d’Espanya”. Les dificultats de Briansó per a captar el capital inicial necessari van ser enormes: trigaria 12 anys a veure la idea concretar-se. Més enllà de l’argumentari tècnic, Briansó va haver d’elaborar un altre dirigit als qui podrien ser els mecenes del Projecte, amb una visió clarament empresarial. Així, segons apuntava, “la construcció del Manicomi ens reportarà grans avantatges econòmics i morals, tant si és considera com a negoci com si és mira a través del prisma de la preponderància local i moral d’aquesta ciutat”. L’exposició inicial de la iniciativa va tenir escàs acolliment, per la qual cosa Briansó, més enllà de recaptar ajudes de les seves amistats i del propi Ajuntament, es va llançar a visitar als prohoms de Reus.

Briansó havia quedat fortament impactat en el seu treball de metge forense en l’Ajuntament de Reus, en el qual tenia també al seu càrrec la atenció als alienats internats a Ca l’Agulla, el Manicomi, un edifici al carrer Sardà número 21 on hi ha l’actual col·legi públic “Pompeu Fabra”. Allà és recloia -en una imatge que avui ens semblaria estreta d’un fragment de novel·la de Dickens o de Víctor Hugo-, tota mena de malalts mentals i inadaptas. Una autèntica presó en la qual els allí tancats rebien un tracte infrahumà. El Manicomi de Reus acabaria sent també el lloc de reclusió dels malats mentals de la província: no hi havia un altre lloc mínimament especialitzat.

Un total de 35 accionistes, la majoria empresaris i comerciants, van impulsar un projecte en el qual, des del principi, es va contemplar que el servei assistencial fos compatible amb l’obtenció de beneficis.

Finalment, la Societat Anònima Manicomi de Reus és formalitza en escriptura pública el 15 de novembre de 1896. Són 35 els socis fundadors, la majoria d’ells empresaris i comerciants. Llegim els noms de grans empresaris a l’època com Joan Vilella Estivill, Enrique Yzaguirre, Pau Abelló, o Pau Jové. La societat es constitueix amb un capital de 300.000 pesetes. L’amistat del president de la societat, Pau Font de Rubinat i l’arquitecte Lluís Domènech I Muntaner, serà la clau perquè aquest últim s’encarregui del projecte arquitectònic del futur complex.

Aquí vull centrar-me en la visió econòmica i empresarial de la iniciativa, que ve a resumir un patró comú en moltes de les iniciatives empresarials nascudes a la ciutat: la majoria d’elles es realitzen amb el concurs de diversos accionistes; una inversió coral que es repeteix en molt diversos sectors. I, d’altra banda, els projectes busquen expandir-se geogràficament.

El centre obre portes l’1 de març de 1900, trobant-se al poc sense els fons necessaris per a escometre les obres pendents ni poder atendre degudament els que denominaven “pensionistes”. Aquests s’emmarquen en tres categories d’hostalatge més una especial de ‘il·lustres’. Exhaurit el capital i després de fortes tensions en el consell d’administració, s’aprova l’emissió d’accions per valor de 100.000 pessetes. L’operació no va tenir èxit; se sol·licita llavors un crèdit al Banc de Reus per import de 100.000 pessetes, amb la garantia personal dels membres del consell d’administració. El Manicomi rebia a l’època dues subvencions institucionals, que s’abonaven en forma de pagaments mensuals: una de la Diputació i la segona de l’Ajuntament. Ben escassa i cobrades amb molt de retard. La sortida era, doncs, busca clients.

La necessitat urgent de pensionistes obliga a una ràpida resposta. El centre enceta així una política comercial de captació. Al principi, amb l’edició de material gràfic per a distribuir per Catalunya, València i Aragó. El segon pas va ser el nomenament de corresponsals; comercials que anirien a comissió dels clients captats. Encara que amb resultats lents, la estratègia comercial dona els seus fruits. Els ingressos augmenten i, per primera vegada, en 1904, els accionistes es reparteixen un 3% dels beneficis obtinguts, 11.842 pessetes.

El Manicomi de Reus, que a partir de 1910 seria ja oficialment Institut Pedro Mata, emprenia el camí de la seva consolidació i posterior creixement, amb moltes dificultats pel mig, sí, però amb una ben conjugada labor assistencial i l’objectiu de portar la gestió com una empresa que, també, te que respondre davant dels accionistes.

Et podria interessar:

bonmont
Fallida necessària de Bonmont Golf Hotel & Spa
Presentació_Velèctric_2024-2-20240521122557
Torna la mostra del vehicle híbrid i elèctric Velèctric, amb un nou enfocament cap a la sostenibilitat energètica
priorato (1)
Priorat, les etiquetes de Carlos Hyssen
històries empresarials reus empresa