Joan Antoni Domènech
12/10/2023
La zona del port de Salou i les seves platges no van tenir mai un assentament poblacional important fins ben entrat el segle XX. Tot estirant, podien comptar-se una dotzena de cases en els millors temps de trànsit comercial portuari, suportades administrativament per un edifici de Duana i un altre de Capitania. Els negocis rellevants i la població es concentraven llavors en la zona interior de Vila-seca, per raons òbvies de seguretat i agrupament.
Després del declivi del port salouenc i el seu total tancament a mitjans del XIX, en benefici del port de Tarragona, el primer negoci d’una certa importància establert a la platja de Salou va ser el de Josep Maria Duran i Pomerol, que tenia una trentena de casetes, «barraques a la riba de la mar»; negoci que va iniciar en 1876. Al petit establiment de banys de mar li sortiria aviat competència. Així, el 1877 s’autoritza el reusenc Josep Gebellí Ferrater la instal·lació de barraques desmuntables a la platja. Els dos negocis coexistiran al costat d’un parell de botigues d’aiguardent.
La temporada de banys, d’àmplia tradició a Salou, s’iniciava oficialment el 10 de juliol, festivitat de Sant Cristòfol. La majoria dels visitants de les platges de Salou eren de Reus i molts d’ells ho feien per prescripció mèdica. Els banys de mar aconsellats pels metges es van fer creixentment populars, molt en la moda europea. Era necessari una mica més d’una setmana per a notar els saludables efectes anunciats.
En aquest escenari, es posa en marxa en 1887 el ferrocarril de via estreta que unirà Reus amb Salou i que pertanyia a la Compañía Reusense de Tranvías, anomenat popularment el Carrilet. Inicialment, tindrà un paper fonamental en el transport de mercaderies, però el tren anirà sumant vagons de passatgers en la temporada de banys. En un altre capítol ens detindrem sobre aquesta empresa.
En els anys vint, un gran projecte privat impulsat per capital reusenc anava a planificar a Salou una ambiciosa ampliació urbanística, equipaments i explotacions turístiques: un antecedent de què vindria després a la Costa Daurada.
Un gran projecte anava a planificar a Salou una ambiciosa ampliació urbanística i d’equipaments i explotacions turístiques, i que avui, mirat en la distància, no deixa de presentar-se com una antecedent, enquadrat òbviament en el seu temps, de tot el que vindria després a la Costa Daurada. Un cert ambient d’eufòria econòmica general, i particularment a Reus, a la fi de la dècada dels anys vint, acabaria de convèncer als inversors. El 26 de maig de 1928 es constitueix a Reus l’empresa Oliveró, Laporte y Compañia. Una societat limitada que utilitzarà la denominació comercial d’Urbanización de Salou, i que comptarà amb l’aval i impuls del Banc de Reus, filial del Banc de Catalunya, dels germans Recasens. De fet, la seu de la societat se situarà en el mateix edifici de la central del Banc de Reus, al raval Santa Anna número 22. En les dades registrals d’aquesta empresa apareixen com a socis fundadors Rupert Oliveró d’Aixemus, Sebastià Laporte i Vilà i Antoni Escolà Ruiz. Els accionistes de referència de la nova societat seran Laporte i Escolà, amb una aportació de 105.000 pessetes cadascun, les restants 40.000 pessetes per completar el capital social de 250.000, van ser aportades per Oliveró. El seu objecte social serà «la compravenda de terrenys, solars, urbanització i construcció d’edificis», entre altres possibilitats.
El 14 de maig de 1929, un any després de la seva constitució, la societat limitada és transforma en anònima amb la denominació definitiva d’Urbanización de Salou SA (USSA). Segons l’apunt registral, els socis la vam transformar en ampliar el seu objecte social a la «construcció i explotació d’un casino i la construcció d’hotels i garatges». El capital social serà llavors d’1 milió de pessetes, distribuït en accions de 500 pessetes.
USSA encarregarà a l’arquitecte Josep Maria Pujol de Barberà, que aleshores era també l’arquitecte assessor de l’Ajuntament de Vila-seca, un estudi d’ordenació de totes les finques propietat dels accionistes de la USSA -que abastaven llavors una part del municipi costaner-, informe que va acabar convertint-se en una veritable planificació urbanística que enllaçaria les zones de promoció privada amb els terrenys urbanitzats que ja existien, ampliant-los. USSA emprenen inicialment un ambiciós projecte, la construcció de l’hotel balneari La Terraza, inaugurat el 1929, emblemàtic establiment que fou enderrocat el 1997. Paral·lelament, el Banc de Reus encarrega al contractista d’obres Pau Bartolí la construcció d’un edifici al costat del moll, enfront del que avui és el Club Nàutic Salou, i en el mateix lloc on dècades més tard se situaria un complex de restauració i oci. El projecte ha d’aturar-se davant la falta de finançament del Banc de Catalunya, després de la seva abrupta fallida en 1931. La idea, no obstant això, no s’abandonaria del tot. Però un nou cop, l’inici de la Guerra Civil, va contribuir a l’arxiu definitiu del projecte, fins a la dissolució de la societat en 1941.
Després de la Guerra Civil, serà l’empresari reusenc Joan Miarnau Ciurana, fundador de la gran empresa constructora COMSA, qui rellançarà la idea del Banc de Reus, edificant una estructura coneguda com El Casino, que acolliria un petit restaurant, algunes habitacions i sales d’estar. Miarnau, amb el seu tarannà visionari, va anar una mica més enllà, reprenen d’alguna manera el projecte de la USSA. Anticipant-se al futur boom turístic, va reordenar el famós passeig salouenc i va plantar les palmeres que avui es veuen en ell. Dècades després veuríem allí, remodelat l’edifici de Miarnau, una sala de bingo, una discoteca, i un famós restaurant, entre altres negocis.
