Joan Antoni Domènech
12/06/2024
Si féssim una llista de grans empresaris reusencs de tots els temps, Josep Boule Moncet (Villecomtal, França, 1822 – Reus, 1895) hauria d’estar entre els cinc primers d’aquest teòric recompte. Difícil, en tot cas, assignar-li una posició concreta donada la competència. Un llistat que s’estreny si afegim aquells que van ser molt coneguts en la resta de l’Estat i fins i tot fora de les nostres fronteres. Després dels germans Recasens, Eduard i Francesc, Josep Boule seria l’empresari reusenc amb major renom a l’estranger. Així almenys ho testimonien les seves exportacions de vins a un bon nombre de països i la seva presència en fires internacionals. I podem assegurar que Boule era el gran hisendat de la ciutat a l’època: finques, solars i edificis, incrementaran el seu patrimoni en una carrera per adquirir actius pensant també en les generacions venidores de la seva família.
En vida, Boule va guanyar fama de persona immensament rica. Fins i tot es va estendre la llegenda urbana que fixava l’origen de la seva fortuna en una gerra que Boule va trobar plena de monedes d’or: Si non è vero è ben trovato. I és que Boule té una biografia procliu a alimentar el mite. De família molt humil, el 1841 arriba a Espanya junt amb un grup de treballadors que es dedicaven a talar boscos i serrar la fusta. Aconsegueix, gràcies als seus estalvis, obrir un magatzem de fusta -el més important a la província de Tarragona-, empresa que li donarà fama i els suficients recursos per endinsar-se en el món del vi, la seva autèntica vocació. La progressió del negoci vinícola seria fulgurant. Adquireix una finca de 8 hectàrees i construeix el denominat Palau Boule, -actual Escola Maria Cortina-, que serà la seva residència privada i empresarial. La finca, que arribava fins al passeig Mata, albergarà les enormes dependències industrials, dissenyades pel mateix Boule, per la criança de vins: cups, botes i bocois amb capacitat per més de 50.000 hectolitres; una xifra que encara avui trobem descomunal. En vida de Boule es deia que aquestes instal·lacions eren les més grans d’Espanya del seu sector.
Els vins de cal Boule traspassaran ràpidament les fronteres. Les seves exportacions, limitades inicialment a França i Anglaterra, ben aviat seran conegudes a Alemanya, Suïssa, Rússia, Dinamarca, Suècia, Noruega i Holanda, entre altres. I arribaran també a les colònies americanes. Boule va ser un pioner en l’exportació de vi negre a Anglaterra, l’Argentina i Brasil, mercats on fins a aquell moment només s’exportava xerès per part de cellers andalusos. Igualment, el nostre protagonista va ser un dels grans exportadors de vi del Priorat, fent créixer la seva fama a l’estranger.
D’origen molt humil, Boule s’establirà a Reus provinent de França. Crearà una de les empreses de vins més famoses a l’època, cosa que li permetrà participar en un bon grapat d’empreses locals. Amb diferència, serà el gran hisendat reusenc del seu temps.
Boule serà un exemple més d’un perfil característic d’empresari local del XIXI, molt actiu i participant en innumerables empreses nascudes a la ciutat: Banc de Reus, Gas Reusense, Compañía Reusense de Tranvías (el Carrilet), Refinería Catalana de Petróleo, entre altres. Però també en iniciatives de caràcter social i solidari, especialment en l’àmbit caritatiu. Boule aconseguirà, tot evitant l’ostentació, una de les coses més difícils per una persona d’èxit empresarial: ser famós i popular alhora. Potser per una certa obsessió alimentada pel seu origen, Boule invertirà gran part dels seus guanys en l’adquisició de finques al centre de la ciutat o en els seus marges, creant un enorme patrimoni. Així, per exemple, a més del Palau Boule, que ja hem comentat, tindria en propietat l’edifici del Teatre Fortuny, els terrenys que avui ocupa la plaça Llibertat, els masos que es convertiran en l’actual barri Niloga i la urbanització Mas Mayner, el Mas Quer (avui barri Fortuny), i un solar al carrer Llovera, on es construiria la casa Guardiola-Boule, entre altres finques i masos.
El matrimoni Josep Boule- Isabel Oliva Bages tindrà cinc filles: Adelaida, casada amb Lluís Quer Cugat, Magdalena, amb Rafael Codina Ballester, Paula, amb Lluís Guardiola Sunyer, Isabel, amb Ramon Mayner, i Carolina, que moriria soltera.
Un any abans de la seva mort, Boule vendrà (probablement va ser una cessió) el seu negoci d’exportació de vins al seu gendre Ramon Mayner Socies, casat amb la seva filla Isabel. La nova empresa es dirà Sucesores de José Boule: Mayner y Plá. La companyia continuarà sent molt activa al sector: entre 1906 i 1913 registrarà moltes i variades marques de vins. Mayner mantingué la propietat de l’edifici i finca del Palau Boule, que serà venut el 1932. Posteriorment, el 1933, la casa va ser convertida en clínica, dirigida pel doctor Josep Maria Aluja Pons, i en 1954 esdevindrà l’escola que coneixem actualment.
A la mort de Boule, algunes necrològiques publicades als diaris es feien ressò que durant quaranta anys d’activitat havia exportat per valor de més de 100 milions de pessetes, o bé que al seu testament deixava cinc milions de pessetes repartits entre les seves filles i obres de beneficència. Gràcies a l’historiador Josep Cruset, coneixem detalls del testament de Josep Boule, en el que, a més dels detalls del repartiment del patrimoni, es redacta una voluntat que rares vegades es compleix, com va ser també en aquest cas: Boule volia deixar lligat legalment que tots els immobles que havia adquirit o construït continuessin en mans de les següents generacions de la família. I una curiositat: no va voler adoptar mai la ciutadania espanyola i va morir francès.
