Joan Antoni Domènech
17/02/2025
En dos llibres anteriors d’Històries empresarials de Reus, hem vingut donant compte en diversos capítols de l’aventura empresarial d’Eduard i Francesc Recasens, i molt especialment de les seves operacions en el sector energètic. En aquest camp, els Recasens van estar en primera línia en els moments del boom de la indústria petroliera espanyola. Seran els protagonistes de la creació de la companyia monopolística CAMPSA (1927), i molt especialment de CEPSA (1928). En les dues empreses, a més, participaran com a accionistes i directius.
L’aventura més destacada dels germans Recasens en el sector energètic serà la de CEPSA, que portarà a construir a Tenerife la primera gran refineria de l’Estat (1930) i aconseguir, després de l’adquisició dels drets d’explotació d’un ampli camp petrolífer a Veneçuela, proveir a aquesta refineria de matèria primera; aprovisionament que duraria decennis. Serà especialment Francesc Recasens l’artífex del desenvolupament inicial de CEPSA, al costat de Demetrio Carceller, l’executiu que fitxaran els Recasens per a dur a terme la seva estratègia al sector petrolier, tant a CAMPSA com a CEPSA. Des de Tenerife, FR obrirà nous fronts, com la societat DISA (1933), en la qual tindrà una participació rellevant, o Industrias Químicas Canarias SA (1940), entre altres.
Acabada la Guerra Civil, i després de la defunció d’Eduard en 1939, Francesc es convertirà en el major accionista particular de CEPSA, la qual cosa li donava un cert pes en el si de la companyia, afegit al seu prestigi per haver estat l’impulsor de l’empresa i alma mater de la primera refineria. Recordem que FR signa el contracte de contrucció de la planta de refinament a Tenerife amb la nord-americana Bethlehem Steel Corporation, que en nou mesos aixecarà el nou complex refiner.
A partir del Pla d’Estabilització de l’any 1959, tot i que va haver-hi intents anteriors, els grans projectes fabrils del sector petroquímic rebran un gran impuls, en permetre l’Estat les inversions estrangeres, encara que amb unes certes limitacions. CEPSA intentarà establir una indústria petroquímica a la península, amb societat amb la Standard Oil Company, projecte que es rebutja amb l’argument que el mercat no podria absorvir la producció d’aquesta indústria. En canvi, sí que es va aprovar al 1960 l’autorització a Dow-Unquinesa per un cracker a Biscaia, i també un altra inversió de la societat Unión Española de Explosivos. El desplegament d’aquest sector al país coincidex amb l’arribada al Govern de Gregorio López-Bravo, nou ministre d’Indústria. Lopez-Bravo serà un entusiasta valedor de la implantació de la indústria petroquímica a Tarragona.
En aquella època, l’increment de la motorització demanava millors carreters a Espanya. Una llei de bases permetrà l’actualització de la xarxa viària. I és aquí on apareix CEPSA, i el nostre protagonista. FR ja havia manifestat públicament durant la seva llarga estada a Tenerife abans de la Guerra Civil, com a executiu de CEPSA i també del Banc Exterior d’Espanya, que era molt necessari asfaltar els camins a l’illa per atendre l’increment del tràfic rodat, la qual cosa facilitaria l’estada dels turistes.
Sigui pel seu origen camptarragoní, que segurament va tenir el seu pes, i per la seva visió estratègica del sector, FR sempre havia tingut la il·lusió que a Tarragona s’aixequés una refineria de CEPSA. Argumentava llavors Recasens que el litoral català era la zona de major consum, que a més podia donar servei a València i Aragó, i per tenir a més Tarragona el port més pròxim a l’Orient Mitjà. CEPSA va sol·licitar llavors la instal·lació d’una gran refineria a Tarragona que pretenia fabricar etilè. Amb aquest propòsit, CEPSA decideix fer un intent d’aliança amb Dow-Unquinesa. D’altra banda, Unión Española de Explosivos SA (UEE) amb associació d’Industrias Químicas Asociadas SA (IQA) també van sol·licitar la construcció d’un craking d’olefines a Tarragona. A principis de 1962, IQA, UEE i CEPSA es llancen a la compra de terrenys a La Canonja i Tarragona. Gràcies a un cert impuls polític, per l’oportunitat’ que van trobar alguns inversos i pel preu dels terrenys (molt més econòmics que a l’àrea de Barcelona), l’aposta del sector per Tarragona cobraba força.
Francesc Recasens intentarà que CEPSA aixequi una refineria a Tarragona. Després de diverses temptatives, i una negativa final del Govern, aconseguirà a canvi que CEPSA posi en marxa al 1966 una planta de producció d’asfalt, ASESA. Arran d’ella, vindrà el gruix del complex petroquímic.
Però CEPSA no aconseguiria el seu propòsit a Tarragona, ja que el seu desig de tenir una refineria a la península (sumada a la de Tenerife) no seria aprovat per les autoritats de l’Estat, que van apostar per Algesires. No obstant això, aquesta decisió va obrir una nova possibilitat -potser vista llavors com una oportunitat menor per a la companyia- , la d’instal·lar una planta de producció d’asfalts i derivats, el futur que ja albirava FR per a aquest producte trenta anys abans. El 25 de gener de 1963 s’autoritza a CEPSA la construcció de la planta de producció asfàltica, que compensava en certa manera la denegació del seu projecte de refino a Tarragona. Inaugurada en 1966, la nova planta, articulada a través de la societat Asfaltos Españoles SA (ASESA), importarà la matèria primera de la seva refineria de Tenerife i de Veneçuela.
El paper de FR en tots aquests moviments de CEPSA i la seva inclinació cap a Tarragona va ser determinant en la implantació d’ASESA. És més, al 1964 el mateix FR envia a Tarragona a Jaume Moltó Munill, un tècnic de la refineria de Tenerife, amb el càrrec de director de planta de la nova empresa. Instalat a Tarragona, Moltó Munill, enginyer industrial, seria nomenat el 1969 president de la Junta Provincial de Formación Profesional Industrial. Recasens contractará també a Xavier Peralta Huguet, com a director tècnic. El projecte d’ASESA, avui la refineria d’asfalt més importatnt d’Europa, va ser clau en el naixement del polígon petroquímic. Per aquest fet, FR hauria estat l’impulsor del que després serà el polígon industrial de Tarragona, el primer de l’Estat. A la mort d’en FR el 1965, el seu fill Eduard continuarà com el major accionista privat de CEPSA i ocupà el càrrec de secretari del Consell de la companyia.
I una reflexió final, no exempta de certa perplexitat. La refineria de Tarragona, que no es posà en marxa fins al 1973, serà la vuitena i última d’Espanya, després de les de Santa Cruz de Tenerife, Puertollano, Bilbao, la Corunya, Huelva, Cartagena i Castelló. I no saben si, per la discriminació política i altres factors, però en contra de totes les normes tradicionals d’aquesta indústria, primer s’isntalaran la pràctica totalitat de les indústries químiques que coneixement avui al polígon, i més tard la refineria de petroli, que els havia de proporcionar la primera matèria.
