Joan Antoni Domènech
17/07/2024
Hem tractat succintament en un parell de capítols l’activitat d’aquesta família industrial reusenca -així com en un anterior llibre-, una de les nissagues familiars empresarials de més dilatada trajectòria que ha donat Reus, en diversificació i volum dels seus negocis. L’abast i la intensitat de les seves empreses, són un exemple de l’impuls industrial català en un temps ja pretèrit. Com a empresaris, els Vilella destacaran en la comercialització de fruits secs, grans, farines, sofre i alcohols, el seu primer gran negoci, la seva refineria de petroli, una indústria del vidre, una fàbrica de botons, i els serveis financers, als quals hauríem d’afegir en el llistat d’importància la fàbrica, en associació amb la signatura del reusenc Jaume Pahí Viñes, per produir àcid tartàric, amoníac i alcohol, entre altres productes. Fàbrica que es traslladaria de Reus a Barcelona en 1915, en el barri de Sans. Excepte per al cas dels serveis bancaris, encara que força importants, a la resta, l’activitat dels Vilella va ser de dimensions extraordinàries per l’època. Fins aquí, un resum ben esquemàtic.
De com els Vilella entren en el negoci del vidre és un pas del qual, ara per ara, no tenim informació definitiva. Ara bé, la bona marxa dels negocis que va encetar Joan Vilella i Llauradó (1842-1894), patriarca de la nissaga, especialment amb la seva refineria de petroli La Pensilvania, ens podrien ben bé explicar que una certa acumulació de beneficis portaria els Vilella a endinsar-se en altres projectes de gran envergadura fora de Reus, sempre incansables en les seves incursions empresarials. I, com en el cas de l’aventura energètica a través de la seva refineria, amb un punt de gosadia en l’ambició de les seves activitats fabrils.
Com hem explicat en un altre capítol, tenim notícia que en 1892 Joan Vilella i Llauradó i el seu fill Joan Vilella i Estivill (1878-1925), aixequen una fàbrica de vidres a Barcelona, a Sant Martí de Provençals (Poblenou), que actuava amb la denominació societària J. Vilella i Cia. Un sector relativament nou al país, que va obligar els Viella a contractar inicialment personal estranger especialitzat. Aquesta societat registrarà el 1897 «un procediment de fabricació de rajoles, llosetes, i tota classe d’objectes de vidre. Cristall i altres substàncies vidrioses per mitjà del colat d’aquestes substàncies». Les rajoles de vidre dels Vilella es convertiran en un element constructiu de gran acceptació al mercat nacional, en produir peces de vidre idònies per a revestiments de parets, aïllants per a línies d’alta tensió, i la confecció de mampares i claraboies, entre altres articles. I encara més: els Vilella tindran demanda dels seus productes a l’estranger, com ho demostra la popularitat de les seves produccions (p. ex. la claraboia del Casino de Montecarlo o al metro de París).
En paral·lel, la fàbrica entra a partir del 1894 a produir de forma massiva l’anomenat vidre buit: ampolles i bombones destinades als productors de vins, cerveses, licors o gasoses i als distribuïdors d’aigua mineral. El 1897 la planta de Poblenou arribarà a produir 2.400 tones anuals d’ampolles, el més gran centre fabril de l’Estat en aquest sector. El seu mercat es multiplicarà amb exportacions a Cuba, Puerto Rico, les Filipines i Argentina, que s’afegiran a l’immens mercat nacional. El 1898, Joan Vilella sumarà la patent «d’un procediment de fabricació de tota classe de peces de vidre buit per mitjà de màquines bufadores que preparen el vidre i modelin els objectes», maquinària que ajudarà a industrialitzar, encara més, la seva producció. Recordem que en aquesta fàbrica van arribar a treballar 500 persones. Les millores per atendre el creixent de la demanda seran contínues.
Consolidats en els negocis de fruits secs, farines, grans i alcohols, així com l’activitat bancària i la seva gran indústria petroliera, els Vilella es llançaran en un sector que multiplicarà els seus beneficis: la producció de vidre.
Així, el 1904 Vilella dissenya i patenta una maquinària pròpia «per a l’obtenció de rajoles i llosetes de vidre de grans dimensions». I en 1904 registrarà la marca Vidriería Barcelonesa, per la qual serà coneguda fins al seu tancament en 1977. El 1906, un nou registre de patent: «Per a la fabricació de llunes i vidres de miralls». En 1909 adquireix una sèrie de dibuixos industrials que havia dissenyat i registrar Jaume Roldós, un empresari amb fàbrica de vidres a Mataró, activa fins al 1897. I seguiran altres innovacions tècniques amb patents d’un transportador mecànic (1910), al que s’afegiran nous invents en 1923 i 1924.
En 1926 la societat incorpora com a soci a l’anònima italiana Vetreria Milanese Lucchini Perego, propietat d’Angel Lucchini i Roberto Perego, aportant conjuntament 500.000 pessetes, amb un control del 75% per part dels Vilella (Joan i Gaietà Vilella i Puig, fills de Joan Vilella i Estivill). També es sumen com accionistes als anys vint a Gijón Fabril SA (1915), mitjançant la seva adquisició, juntamet amb altres dos inversors (Compañía General de Vidrieras Españolas y Crsitalería Española), i que acabarà sent una de les més grans fàbriques d’ampolles de vidre de l’Estat, amb una plantilla de 500 traballadors abans de la Guerra Civil. Cal apuntrar que, durant aquest periode, els Vilella, en particular Joan Vilella Puig, mantindran una bona i estreta relació amb el grup francès Saint Gobain, que el 1905 fundà la seva filial espanyola, Cristalería Española, amb la qual els Vilella establarien lligams comercials i accionarials estrets. De fet, en el decurs dels anys, i amb l’entrada de Saint Goain a diverses empreses del sector a Espanya, Joan Vilella formaria part de totes les societats particpades pel grup francès a l’Estat. Activa fins a l’any 2016 (abans, el 1968, va ser absorbida per la Compañía General de Vidrieras Españolas), en els seus millors temps, Gijón Fabril va arribar a produir dues-centes mil ampolles diàries: per a sidra, gasosa, cervesa, refrescos, salses, conserves.
La bona marxa de Gijon Fabril va fer que els seus accionistes adquirís una sèrie de fàbriques repartides per tota Espanya, a través d’un important paquet accionarial de Vidriera Gallega, la meitat de la Fábrica de Jerez i la totalitat de Vidriera Riojana. Als anys seixanta del passat segle, els Vilella encara mantindran un destacat protagonisme al sector. Entre els sis fabricants més importants de vidre buit de l’Estat, els Viella participaran en dos: Gijon Fabril i Vidrería Barcelonesa. El 1946, Gijón Industrial ampliarà capital per donar entrada a Saint-Gobain, que finalment, en 1973, prendrà el ple control de la companyia.
Té sentit pensar que la creació de Botonería Barcelonesa (1904) era una derivada lògica a la producció de vidre dels Vilella, encara que amb una novetat important en el sector: mentre la pràctica totalitat de fabricants de botons centraven les seves produccions amb base sobretot a metall i fusta, Botonería Barcelonesa els produirà en vidre. I afegiria els botons de pedra, banya i porcellana, juntament amb un ampli catàleg de comptes per a collarets, rosaris, abaloris amb imitacions de perles i pedres precioses, etc. Botonería Barcelonesa també produïa, curiosament, aigua oxigenada. I és que Joan Vilella adquireix la fàbrica de botons Viuda d’Antonio Criquet, hereva de la del seu marit, que en 1908 havia registrat la seva empresa com a fabricant de botons de totes classes, aigua oxigenada i abonaments. Com a marca -no com a procediment industrial-, l’aigua oxigenada de Viuda d’Antonio Criquet és la primera registrada en l’Estat. No degué anar malament el negoci de l’aigua oxigenada, ja que Botonería Barcelonina, la seu social de la qual estava llavors en el carrer Girona, 54, registraria en 1925 la marca d’aigua oxigenada Suer.
Encara que trobem diverses versions sobre la constitució de Botoneria Barcelonesa, així com respecte als capitals i els seus socis, la seva escriptura de constitució ens donarà les dades fefaents. L’empresa neix el 10 de març de 1904. Divuit socis seran els inicials, sent el principal la societat Juan Vilella S. en C.. El capital social sumarà 200.000 pessetes, augmentat fins a 275.000 pessetes en 1906. L’objecte d’activitat serà ben breu: «Fabricació i venda de botons». El principal accionista, amb setanta mil pessetes, serà la societat de Juan Vilella Estivill, que actuarà a més com a gerent (a partir de 1924 ho serà el seu fill, Gaietà Vilella i Puig). Com a accionistes importants, li seguirà Nestor Spasciani, amb 25.000 pessetes, Angel Lucchini i Roberto Perego, 15.000 cadascun.
També apareix com a soci Felip Font de Rubinat, germà de l’empresari, patrici i polític Pau. Entre els seus accionistes és important destacar la presència dels italians Lucchini i Perego, propietaris de la gran companyia Vitreria Milanese Lucchini Perego. De fet, aquests dos socis, i els seus descendents, aniran subscrivint les successives ampliacions de capital, convertint-se en els segons accionistes al darrere de la societat Juan Viella S. en C. I com hem vist, el 1926 esdevindran també accionistes valuosos de la Vidrieria Barcelonesa, aquesta vegada a través de la seva societat Vitreria Milanese Lucchini Perego. En 1925 el capital social de Botonería Barcelonesa puja fins a 875.000 pessetes. L’empresa recuperarà la seva plena activitat després de la Guerra, fins al 1958, any de la seva liquidació.
En morir Joan Vilella i Estivill, en 1925, tots els seus negocis, inclòs el del vidre, quedarà en mans dels seus fills, Joan i Gaietà Vilella i Puig. Aquests modificaran la denominació societària per la de Juan y Cayetano Vilella, S. en C.. La comanditària es mantindrà fins al 1968, que es convertirà finalment en anònima, Vidrieria Vilella, SA. El canvi de naturalesa permetrà l’entrada de nous socis, representats pel grup francès BSN, —Gervais Danone i la Compañía Española para la Fabricación Mecánica del Vidrio. La fàbrica del Poblenou es tanca el 1977, traslladant-se la producció a una altra planta a Castellar del Vallès. El 1990 Vidrieria Vilella, SA es fusiona amb Giralt Laporta, SA, una antiga empresa d’origen català, i constituïren BSN Vidrio España, SA, amb domicili a Madrid.
Convé ressenyar que en 1914 Joan Vilella i Estivill compra la famosa Casa Macaya de Barcelona a l’empresari Roman Macaya i Gibert, que es trobava llavors en una difícil situació econòmica a l’haver avalat els negocis dels seus fills, Romà i Alfons (curiosament, aquest últim gran col·leccionista de vidres). Vilella viurà a la Casa Macaya amb la seva família fins a la seva mort el 1925, encara que el palauet continuarà sent habitat per als seus descendents, fins a la Guerra Civil. En 1947 vendran l’edifici, interiorment molt deteriorat, a la Caja de Pensiones para la Vejez y Ahorros (la Caixa), que transformarà l’edifici en el Instituto Educativo de Ciegos y Sordomundos, que, amb el temps, l’edifici esdevindrà primera seu del Centre Cultural de la Fundació la Caixa.