Joan Antoni Domènech
23/12/2024
Abordarem en aquest capítol una història empresarial de tons clarament agredolços, i amb final dramàtic. I, encara que s’escapi del rigor històric, la sensació és que una certa maledicció del destí sembla haver marcat l’evolució de tot el relat concernent als Ferrater. El cognom Ferrater, família que va ser molt coneguda a Reus, quedarà fixat a la memòria literària del país per la vida i obra de dos membres de la tercera generació: Gabriel Ferrater Soler i també, en una escala inferior, del seu germà Joan. La nissaga empresarial, en canvi, voreja avui els llindars de l’oblit.
Els Ferrater van tenir un cert lustre com a família de la burgesia acomodada reusenca, gràcies al negoci vinater. La nissaga empresarial s’inicia a finals del xix amb Gabriel Ferrater Gili, boter i comerciant de vins. Casat amb Teresa Gili Pons, el matrimoni tindrà quatre fills: Gabriel , Joan (1884-1936), Ricard (1894-1951) i Amadeu.
El patriarca de la nissaga, Gabriel Ferrater Gili, empès per un cert èxit en els seus negocis vinícoles, es va aventurar fins i tot a registrar marques de vi de missa, de gran demanda en l’època. Ho va fer en 1915 amb dues inscripcions comercials destinades a l’exportació: Santuaire Vin de Messe i Vatican Vin de Messe; segurament en un intent per emular al gran productor de l’època d’aquest tipus de vins, el tarragoní De Muller, i aprofitant també la creixent demanda provocada per la I Guerra Mundial. Els quatre fills intentarien prolongar els èxits del seu progenitor, que, després de morir en 1921, heretarien a parts iguals els cellers familiars, que rebatejaran amb el nom de Ferraté Hermanos. Com ens diu l’experiència, amb molt rares excepcions, aquest repartiment igualitari de la propietat, vinculada també a l’administració de l’empresa, seria el germen del desastre empresarial que vindria. La mala gestió faria la resta.
També van heretar l’edifici de l’antic Hotel Europa, al raval de Santa Anna número 13, un establiment aixecat el 1920 per la societat anomenada Hijos de José Magriñá, que no va tenir èxit. El patriarca va adquirir l’antic hotel poc abans de morir, posant-lo a nom de la seva esposa, Teresa Gili. La intenció de la família era anar a viure a l’edifici del raval, però no va ser així. El Ricard Ferrater aprofitaria l’oportunitat i va anar a viure: ocupà dos pisos, un per viure-hi i l’altra per biblioteca, billar i pel servei. L’últim pis fou llogat. El negoci es mantindria en uns magatzems del carrer Frederic Soler.
Els germans Ferraté, gràcies a un ambient comercial propici, donaran continuïtat al negoci i fins i tot crearan marques comercials. En 1926, i a nom de la seva societat Hijos de Gabriel Ferraté, ho intentaran amb la marca genèrica de vins Scala-Dei. En 1934, provaran amb FHER (acrònim de Ferrater Hermanos), una marca per a distingir aperitius, a la qual se sumarà, ja a la postguerra, Aperitivo Ferrater. Dels quatre germans, Gabriel i el Joan seran els que més pes tindran a la gestió de l’empresa, però Ricard, el més fantasiós i sempre a la recerca de noves possibilitats, va fer diversos intents pel seu compte. És ben curiós que, amb el títol de Dret a la butxaca, Ricard no fes ús d’ell, considerant les possibilitats a l’època i les relacions familiars. Encara que, certament, des d’un punt de vista de negoci, en àmbits provincials, en aquells temps els advocats, si aquest era el destí després d’estudiar la carrera, no tenien les possibilitats que ofereix actualment el dret mercantil i civil, amb encàrrecs que poden ser ben substanciosos.
La família Ferrater va ser sacsejada per l’infortuni personal, i per la seva escassa aptitud pels negocis. L’intent de prolongar els èxits empresarials del patriarca, Gabriel Ferrater Gili, no van reeixir i van portar pràcticament a la ruïna a la segona generació.
El 1925 Ricard s’associa amb Francesc Cahué Llorens -farmacèutic amb local al carrer Pintor Fortuny- per crear la marca Kavenor Cahué (un cafè soluble), encara que sense registre oficial. En 1934 tots dos socis registraran, aquesta vegada sí oficialment, Kavenor, però com a marca de productes químics, farmacèutics, de veterinària i desinfectants. En 1936, Ricard registra Vitavina, marca per a xocolates, pastissos, bescuits, torrons, estotjos per a caramels, confitures i caramels de raïm. No sabem l’abast comercial d’aquesta marca ni quantes referències es van produir realment.
Ricard intentarà refer-se després de la Guerra Civil, a la seva tornada de França, de Bordeus, on treballava com a diplomàtic de la República. Com a primer pas, vendrà la seva part del negoci familiar al germà petit, l’Amadeu, donat que Ricard disposava del 50% de l’empresa, ja que els dos germans grans ja havien mort sense descendència. Amb els diners, Ricard intentarà obrir-se camí pel seu compte, també al sector vinícola. Així, en 1944, dissenya un aparell destinat a la fabricació d’alcohol a baixes temperatures. A l’Oficina de la Propietat Industrial (OPI) quedarà en suspens, perquè mancaven els dissenys d’aquest aparell. En 1946 Ricard presenta millores en la patent, però continua sense poder registrar-ho, atès que l’OPI li sol·licita «aclarir l’enunciat» de l’invent. Finalment, el 24 de setembre de 1946, li concedeixen la marca. Sobre aquest registre anirà reformulant diversos perfeccionaments i presentant-los a l’OPI. Segurament, la idea no va passar de ser un mer projecte.
En 1945 Ricard suma una patent d’invenció per «un aparell destinat a la fabricació de concentrats de mostos de raïm sulfatats i de vins fermentats», amb la idea de reduir el vi a un concentrat, la qual cosa economitzaria en molt el cost del transport, per a, en el lloc de destinació, afegir aigua per a retornar el vi al seu estat natural. La patent, per diverses raons tècniques que no es van aportar a l’expedient de sol·licitud, quedaria en suspens. Seguirà Ricard el 1946 amb el registre de la marca Ferrate R. dedicada a l’enologia, vins, mostos, cerveses, vinagres i especialment aperitius. En 1947, demanarà una nova marca: Ferraté, que vol especialitzar-se en la «producció d’aparells de destil·lació de líquids i especialment d’un vitalitzador de buit». No defallirà Ricard amb les seves idees de negocis al voltant del vi. Així, el 1947 registra la marca del negoci que ja tenia en marxa, Vinería y Alcoholería Ricardo Ferraté, que seria la seva última acció mercantil abans del seu suïcidi el 16 de juny de 1951, un any i un dia després d’haver subscrit una pòlissa de vida, quan ja havia transcorregut el termini mínim de dotze mesos per a poder cobrar-la. Als seus darrers anys, enfonsat pels seus fracassos i per l’escàs suport familiar: més encara, sotmès a una constant crítica i burla familiar, Ricard havia elaborat un pla per salvar econòmicament a la seva família. Un gest que és un llamp d’emoció.
Ricard va ser el pare de Joan i Gabriel Ferrater Soler, que, com si portessin una corda lligada a la seva genètica, també van acabar de forma voluntària i dramàtica amb les seves vides.
M’agradaria, com a nota final, aventurar una teoria del fracàs dels Ferrater en el món dels negocis, i especialment del Ricard, el més llançat dels germans. Un patró que veiem repetit en altres casos. Analitzem per un moment la situació de privilegi en la qual neix i es desenvolupa la segona generació empresarial de la família, fins ben entrada a l’edat adulta: una certa absència de la tutela parental, alleujament econòmic, reconeixement social, despreocupació pel futur, una idea llunyana de la cultura de l’esforç, i tot això en una atmosfera de creixement econòmic com va ser gran part de la dècada dels deu i vint del passat segle. Una empresa familiar, en fi, de la qual flueixen constantment els recursos, i fins i tot un pot estudiar una carrera sense necessitat de vincular a ella el seu futur professional; la continuïtat de l’ambient còmode i propici es dona per segura. Els diners no tenen valor, és a dir, no és un objectiu la seva acumulació, no constitueix una meta per se. La vida és un joc sense perills reals. Tot un còctel que obre un món als individus que provenen d’aquest ambient i que estan dotats d’imaginació i una certa capacitat intel·lectual, i es creen així uns molt definits somiatruites, fantasiosos que projecten iniciatives, que poden ser molt brillants, però a les quals no donen continuïtat o no són aptes per a fer-les baixar al pla de la realitat, sent a més aquests visionaris totalment inhàbils per a la gestió.
Així em figuro jo el cas de Ricard Ferrater: d’una idea a una altra, d’un invent salvífic a un altre, una ramificació de teòriques oportunitats que són pures entelèquies. El joc d’una ruleta incessant en la qual s’aposta amb l’ànim de tornar a apostar, una carrera alimentada per un optimisme quasi infantil, en la qual la nova idea fa oblidar el fracàs de l’anterior. Un monopoly que no pot fer-nos mal. I pot arribar llavors, com va ser el cas, que les fronteres del que era impossible estiguin cada vegada més pròximes, fins a tocar-les finalment: la ruïna econòmica. La desesperació, alimentada per l’entorn, la consciència de sentir-se incapaç, el fracàs real i en directe, la pressió i, fins i tot, la burla familiar, poden obrir la porta a una sortida radical.
