Reus Empresa
2/04/2024
De Josep Banús Masdeu (La Masó, 1906-Madrid, 1984) comptem amb àmplies referències escrites, sobretot periodístiques -informatives i a la premsa de paper cuixé-, en protagonitzar algunes obres d’importància durant el règim franquista. De tot el que sabem d’ell es trasllueix que les seves empreses i projectes van obtenir el plàcet i impuls de les autoritats franquistes. Encara que, òbviament, la seva visió i saber fer li van portar, com a promotor, a ser un dels més importants en el seu temps. En el seu haver cal esmentar també que Banús va aprofitar bé l’embranzida empresarial del seu pare, Isidre Banús Queralt (1871-1945) originari del Milà, que de treballar de paleta amb el seu progenitor, Joan Banús Monserrat, acabaria desenvolupant una important carrera com a constructor.
A la fi de la dècada dels anys deu, el pare del nostre protagonista ja treballa en el sector d’obres públiques, sent la seva primera obra la carretera de Riudecanyes a Botarell. Isidre coneix a Reus a Antoni Pascual Cugat, propietari de La Sedera Reusense i accionista del Banc de Reus, que l’ajudarà en diversos projectes i a aconseguir un millor finançament a través del Banc de Reus. En 1912 Isidre Banús s’adjudica la carretera de Vimbodí a Prades, que suposarà també la construcció de la Colònia Banús, al bosc de Poblet. Van seguir diverses obres fins que el 1917 Isidre Banús adquireix als jesuïtes uns terrenys a Madrid, a Chamartín, en els quals construirà blocs de pisos. Arriba el 1924 la construcció de l’estació de Canfranc, i més tard l’adjudicació de diversos trams de ferrocarril a l’oest peninsular. A partir de 1920 Isidre Banús fixa la seva residència a la capital del Baix Camp (en 1895 s’havia casat a Reus amb la selvatana Dolors Masdeu Punyet). Important també van ser les obres de construcció en 1927 del Palau Nacional de l’Exposició Universal de Barcelona, com a subcontractistes del mestre d’obres reusenc Antoni Montseny Salvat. Part d’aquestes obres, comptarien també amb la implicació del seu fill Josep Banús Masdeu.
El 1930, el nostre protagonista s’independitzarà del seu pare traslladant-se a Madrid junt amb el seu germà Joan. La família, no obstant això, conservarà el seu domicili a Reus al Mas Banús (Passeig de la Boca de la Mina). Madrid oferia a Josep Banús una plataforma idònia d’expansió, especialment després de la mort del seu pare en 1945. Josep, Joan i Isidre heretarien una cartera de terrenys en la capital sobre els quals ja s’havien projectat urbanitzacions. No obstant això, Josep, després d’un acord d’indemnització amb Joan, iniciaria pràcticament en solitari la seva llarga carrera com a promotor.
En un intent de resumir l’abast dels seus projectes, esmentarem les seves actuacions més importants. Sota la inicial societat Hermanos Banús (al principi amb els seus germans Joan i Isidre) construirà part de les obres del Valle de los Caídos: la carretera d’accés al monestir, l’esplanada de l’entrada i les capelles del Viacrucis. En 1956 va ser el promotor urbanístic del barri de la Concepción, sent el primer constructor a Espanya de la denominada Protecció Oficial. En els anys seixanta Banús serà també l’artífex del popular barri del Pilar, una ciutat-dormitori, i més endavant participaria també en la construcció dels barris de Simancas i Sant Blas. La seva obra més reanomenada, això no obstant, seria Puerto Banús, a Marbella. Durant almenys dues dècades, la suma de les activitats immobiliàries de Josep Banús el portaria a ser considerat el promotor més poderós del franquisme.
Els Banús s’instal·len a Reus el 1920. La segona generació d’aquesta família de contractistes, encapçalada per Josep Banús Masdeu, serà la protagonista de grans obres, urbanes i turístiques, sent Puerto Banús la més famosa.
Per la seva banda, el seu germà gran Joan, que treballava pel seu compte, decideix en 1953 abandonar l’obra civil i crearà la societat Juban SA, en la qual participarà el seu cunyat, el reusenc Joan Miarnau, que tindrà el càrrec de vicepresident de la companyia. L’entrada de Miarnau en Juban serà clau, ja que cobrirà les necessitats de capital per a construir la famosa urbanització Mirasierra, a Madrid. La bona relació entre els Miarnau i els Banús portarà a una entesa per a futurs projectes.
Els seus viatges d’esbarjo per la Costa Blava a França li van inspirar a Josep Banús la idea de crear un complex d’alt nivell turístic, triant la Costa del Sol, a la qual Banús arriba el 1962 a fi d’adquirir una finca de 1.200 hectàrees que va comprar per 200 milions de pessetes. Va construir allí una macrourbanització de luxe, Nueva Andalucía, i altres més de menor grandària, en un model que imitava les grans urbanitzacions de Califòrnia EUA), i finalment, el port esportiu que porta el seu nom, Puerto Banús. Aquest equipament es va emmirallar en la marina de Canes.
L’especialització que requeria la construcció d’una marina va fer que Banús l’encarregués a la societat Spada, empresa francesa radicada a Niça. L’agost de 1970 Marbella celebra la inauguració del seu projecte més emblemàtic. Segons les cròniques, els festejos amb motiu de l’obertura van ser desmesurats. La celebració va durar una setmana. La guinda va ser un sopar per a 1.700 persones, al qual van acudir personatges com Hugh Hefner, Roman Polanski, Rainiero de Mònaco i Grace Kelly, o Karim Aga Khan, entre altres molt coneguts. Aquella nit va actuar Julio Iglesias.
Després de la mort de Franco, l’imperi de Josep Banús va començar a agonitzar. La crisi dels anys 80 el va obligar a desprendre’s dels negocis d’Andalusia i Madrid, retirant-se de l’activitat immobiliària. Josep Banús mor a Madrid en 1984 i, en una moneda que sol retornar el temps, la notícia de la seva defunció a penes va merèixer una breu ressenya en els mitjans de comunicació.
El Banús, enmig dels seus èxits i tribulacions, no perdran el contacte amb Reus, reforçat pel seu lligam familiar amb els Miarnau. I també amb Salou, en la clàssica prolongació estiuenca reusenca, amb xalet inclòs en el passeig Jaume I.
