Joan Antoni Domènech
19/03/2024
Encara guarda gran part de la memòria familiar reusenca mil i una històries del Carrilet, la majoria d’elles amb sabor d’estiu i platja. Però l’origen del tren de via estreta Reus-Salou té una clara inspiració industrial: dotar a les mercaderies d’una sortida eficaç a través del port de Salou. Molt abans de la creació del Carrilet, a Reus s’intentaria dur a terme una idea nova, encara que no va prosperar, com va ser la de crear el primer tren de mercaderies de l’Estat.
I és que mentre prenia cos el propòsit de construir un canal marítim cap a Salou, amb el qual es pretenia evitar el trasllat de mercaderies al port de Tarragona, i les taxes impositives per a la seva construcció, l’enginyer Agustín de Betancourt, que supervisava en aquell temps les obres de construcció de la carretera reial de Madrid a Barcelona, i que considerava el projecte de canal una autèntica quimera, va presentar un projecte inspirat en les nombroses línies mineres que existien llavors a Anglaterra. Betancourt havia dissenyat dues línies de ferro paral·leles, sobre les quals circularien carruatges de tracció animal, que permetrien transportar grans càrregues amb major facilitat i amb una mínima aportació de la força animal, tal com Betancourt ja havia vist en les seves estades a Anglaterra. La idea de Betancourt va ser el primer intent d’introduir el nou mitjà de transport a Espanya.
La primera concessió de ferrocarril obtinguda per Reus, va ser la que en 1834 se li va atorgar a Francesco Maria Fassio, la línia entre Reus i Tarragona, el quart tram ferroviari posat en estudi a l’Espanya peninsular. Malauradament, el 1836 la Primera Guerra Carlina obliga Fassio a sol·licitar una pròrroga. A la fi, la línia no es va construir i la concessió va caducar. Finalment, una nova concessió de la mà d’altres protagonistes seria efectiva el 1851, inaugurant-se el ferrocarril de Reus a Tarragona el 17 de setembre de 1856.
La nova línia fèrria Reus-Tarragona provocaria una notable recessió en les embarcacions que recalaven a Salou, traslladant-se la gran majoria d’exportacions al port de Tarragona. Aquest moviment va provocar que fins i tot alguns empresaris reusencs situessin a Tarragona part o tota la seva activitat comercial, minvant el potencial reusenc.
Amb la idea de recuperar els tràfics del port salouenc, evitant també fer un volt de 16 km per a portar les mercaderies fins a Tarragona per tren, en 1857 Ramon Alba presenta a l’Ajuntament de Reus un projecte de ferrocarril fins a Salou. El projecte no es va dur a terme, i li succeirien altres peticions igualment sense recorregut pràctic. El reguitzell de propostes no reeixides va ser important: a una impulsada per Josep Ballester a principis de la dècada dels seixanta, li va seguir una nova petició que va interessar, aquesta sí, a l’Ajuntament, així com a diversos particulars, un total de 530 accionistes, que van presentar en 1866 la sol·licitud de construcció d’una línia fèrria entre Reus i Salou: tampoc va fructificar. Altres tres propostes s’afegirien a la llista de projectes sense futur.
El Carrilet va ser l’últim gran projecte impulsat per Reus per a afermar la seva sortida a la mar, davant la pèrdua de potencial enfront del port de Tarragona. Desenes de famílies participaran en l’accionariat de l’empresa que el duria a terme.
Finalment, el novembre de 1883 es constitueix l’anònima Compañía Reusense de Tranvías (CRT) amb un capital social de 400.000 pessetes, repartit entre 1.600 accionistes, tots de Reus i de molt diversa fortuna. Com ho va passar en alguns projectes del passat i com succeirà en molts del futur, una vegada més Reus emprendrà una empresa important de manera coral.
Passarien tres anys més, enmig de sol·licituds, expedients i permisos, fins que el 25 de febrer de 1886 és aprovat el projecte i s’encarrega el primer material per a la construcció de la línia. Fins a la inauguració de la línia el 23 de juny de 1887 molts van ser els entrebancs del projecte, especialment els financers, que es van solucionar amb un préstec a la companyia per part de sis membres del consell d’administració, i la posterior emissió de 700 accions preferents per un import de 350.000 pessetes.
El Carrilet, malgrat les dificultats, es va mantenir viu gràcies al transport de passatgers, arribant a ser més de 850.000 en 1966, el seu any rècord. El transport de mercaderies en el Carrilet es va quedar sense efecte en 1958, en substituir el tipus de vagons i també per la puixança del transport per carretera.
En 1973, l’empresari Josep Urgellés, president a les hores de la companyia del Carrilet, i que encapçalava també la companyia d’autobusos La Hispana, adquireix la Companyia Reusense de Tramvies SA. Com a conseqüència, i davant les dificultats de mantenir la línia fèrria i en benefici del tràfic creixent de passatgers per autobús, el novembre de 1975 quedaria suspès definitivament el servei.
