Joan Antoni Domènech
11/11/2024
En els volums Històries empresarials de Reus i Noves històries empresarials de Reus hem abordat, amb diferent intensitat, les activitats empresarials dels germans Recasens, Eduard i Francesc, singularment les energètiques i bancàries. I també hem tractat la seva especial relació amb les Illes Canàries, amb protagonisme en aquest cas de Francesc. Des de Tenerife, els Recasens aprofitaran l’enorme impuls de la creació de la refineria de la Compañía Española de Petróleos, SA (CEPSA), nascuda en 1929 precisament de la mà dels dos empresaris reusencs, per a desenvolupar, també a les Canàries, un molt ambiciós pla d’expansió del Banc de Catalunya, el seu buc insígnia bancari.
La refineria s’aixeca en un termini rècord, entre febrer de 1930 i novembre del 1930, després de signar Francesc Recasens el contracte de construcció de la planta de refinament amb la companyia nord-americana Bethlehem Stell Corporation. Aquest fet va donar ales als Recasens, que van veure la possibilitat d’absorbir una quota important del negoci bancari insular a través del Banc de Catalunya, entitat controlada per ells, però que no disposava de cap oficina a les illes. A partir de la implantació de la refineria, la posició dels Recasens a Canàries iria cobrant protagonisme. De fet, Francesc residirà a Tenerife, per a permetre-li estar al capdavant d’algunes de les seves empreses, com a executiu i com un dels accionistes de referència, per exemple, a la Distribuidora Industrial, SA (DISA), creada en 1933 per part dels accionistes que quatre anys abans havien participat en la ceació de CEPSA. Igualment, des de Tenerife, FR tindrà un millor contacte amb la Guinea Espanyola, en la qual mantenia interessos fusters a través de les seves participacions a ALENA (Compañía Nacional de Colonización Africana) i COGUISA (Colonizadora de la Guinea Continental).
En el sector bancari, recordem que llavors Francesc Recasens era sotsgovernador del Banco de Crédito Local (entidad patrocinada pel Banc de Catalunya i singularment pels germans Recasens), i director general del Banco Exterior de España (banc també dissenyat i impulsat pels Recasens). Per tant, el seu coneixement del sector financer reforçat per la seva activitat industrial a l’Arxipèlag, abonaven un cert èxit d’expansió del Banc de Catalunya.
Els germans Recasens aprofitaran la creació de la refineria de CEPSA a Tenerife per a dissenyar un ambiciós pla de presència geogràfica del Banc de Catalunya a l’Arxipèlag. En l’espai d’un any, el Banc de Catalunya obrirà 12 oficines a les Illes Canàries.
A tot això hem d’afegir que el mapa d’implantació bancària a l’Arxipèlag deixava possibilitats per a una nova ensenya. Succintament, el panorama bancari illenc era el següent: fins a 1910 només eren presents a les Illes el Banco de ‘España (1887) i el Banco Hipotecario (1873). A partir d’aquest moment, i fins a la Guerra Civil, es van incorporar altres 12 entitats bancàries: Bank of British West Africa (1910), Caja General de Ahorros y Monte de Piedad de Santa Cruz de Tenerife (1911), Monte de Piedad y Caja de Ahorros de Las Palmas de Gran Canaria (1914), Caja Postal de Ahorros (1916), Nicolás Dehesa y Cía. (1919-1921), Banco Hispano Americano (1921), Luis Pozuelo Banca (1924), Blandy Brothers y Cía. (1927), Jacob Ahlers (1928). I posteriorment a la implantació del Banc de Catalunya, Banco rde Juan Cabrera Martín (1930) i Banco de Bilbao (1931).
Els Recasens dissenyarien, com havien fet en tants altres negocis, una política agressiva d’expansió, per a, en aquest cas, aconseguir una important quota de mercat bancari local. El model vindria a imitar la política de creixement que els Recasens van dur a terme a partir de la presa de control amb Evarist Fàbregas del Banc de Reus, en el qual s’arribaran a obrir 65 oficines en l’espai de deu anys, la majoria d’elles a les comarques de Tarragona, però també en pobles de Lleida, Saragossa i Terol. Política que anava en paral·lel a la que exercia també la matriu Banc de Catalunya. A l’Arxipèlag, el banc dels Recasens obriria 12 oficines en el breu espai exacte d’un any (juliol 1930 a juliol 1931), aconseguint importants posicions. La política de captació de clients insulars es va centrar a concedir crèdits amb facilitats, finançar la construcció de cases barates (com havia fet a Catalunya amb el finançament de la construcció de cases barates municipals) o oferir interessos alts pels dipòsits.
L’expansió a les illes es frenaria del tot amb l’anunci de la suspensió de pagaments del Banc de Catalunya el juliol de 1931. Com hem comentat en un altre lloc, i està prou argumentat per diversos autors, el final de l’entitat bancària dels Recasens va ser instigada per Indalecio Prieto, en aquell moment ministre d’Hisenda, i alimentada per la gran banca madrilenya i basca. El petit banc dels Recasens, que es va fer molt gran en l’espai de només deu anys, convertint-se en un referent de la banca industrial, havia de desaparèixer. La seva bona relació amb el règim del dictador Miguel Primeo de Rivera, s’afegiria com a argument polític. El 7 de juliol de 1931, a la porta de les sucursals del Banc de Catalunya a tot l’Estat es va poder llegir el següent avís: «Per dificultats del moment, que la bona voluntat i patriotisme de tots sabrà vendre, se suspenen temporalment les operacions del Banc que espera poder reprendre molt en breu». L’Entitat va ser absorbida en part de la seva liquidació pel Banco de Vizacaya que, en aquells dies, no posseïa sucursals a Canàries. La suspensió de pagaments i retirada de la plaça del Banc de Catalunya li va suposar al Banc d’Espanya i a les caixes d’estalvi engrossir significativament en l’Arxipèlag els seus comptes corrents i dipòsits.
