Joan Antoni Domènech
30/11/2022
Hi ha marques que durant un temps formen part de la vida d’una ciutat. Algunes fins i tot aconsegueixen allargar la seva presència en la memòria col·lectiva. I unes poques afortunades són reconegudes gairebé com a pròpies, tant com pugui ser-ho un carrer o una plaça. Em sembla que Crolls, la firma de rentadores automàtiques creada i nascuda a Reus, no va assolir del tot aquest reconeixement local. En canvi, sí que arribaria a instal·lar-se en la consciència col·lectiva de molts espanyols.
Cinc reusencs, la majoria provinents del sector tèxtil, van ser els artífexs de la firma. Roberto Cañadell, el principal impulsor, Francisco Ruano, Josep Lozano, Francisco Llevat i Pau Solé, creen el 1948 la societat Crolls SA, acrònim dels cognoms dels seus fundadors. Aquest mateix any queda registrada la patent del sistema d’inversió de marxa per a motors elèctrics: naixia així la rentadora automàtica a Espanya. La idea del nom i el futur logo de la marca han d’atribuir-se a Ramon Botet. La patent era fruit de diverses proves, per a les quals van utilitzar com a base un model de l’estatunidenca Bendix. No obstant això, un any abans del registre oficial, el 1947 creen el primer model que donen a conèixer mitjançant uns primers textos publicitaris.
El 1948 exposen el seu producte a la Fira Internacional de Mostres a Barcelona, en un estand que deia: «Señora! Resuelva Ud el problema del lavado de la roba con la lavadora automàtica Crolls». En contraposició a l’entusiasme inicial, els temps no eren els millors per a un projecte empresarial que necessitava un gran esforç material i econòmic. La dificultat d’accés als materials, els enormes afers per a proveir-se regularment d’electricitat i, en fi, el depriment ambient econòmic de la postguerra, situaria a Crolls en una crítica situació. La defunció en accident d’un dels socis, Ruano, portaria finalment als seus fundadors a vendre la fàbrica i l’empresa a l’industrial barceloní Joan Maria Roger. Només dos anys després del seu naixement, Crolls canviava de mans.
La companyia va emprendre el camí del creixement: es van obrir sucursals, va ampliar les línies de producció, va aixecar fins i tot una fàbrica a Mèxic. I a Reus, va arribar a ser l’empresa més important per nombre d’empleats, pròxima al mig miler de treballadors.
Cinc reusencs van ser els artífexs de la firma: Roberto Cañadell, el principal impulsor, Francisco Ruano, Josep Lozano, Francisco Llevat i Pau Solé, creen en 1948 la societat Crolls SA
La història de la Crolls, amb gran extensió en el que va suposar socialment a Reus, la té escrita Isabel Martínez en un llibre monogràfic. En ell s’explica que en els 70 es van arribar a fer 7.000 rentadores a l’any.
El 1976 Crolls s’integra al Grup Orbaiceta, propietari de diverses marques del sector, com Super Ser, Corberó, Agni i Corcho, entre altres. Aquest grup navarrès estava fent un pol molt gran al sector. En el cas de Crolls, una vegada integrada en Orbaiceta, els 2 primers exercicis socials, de 1977 i 1978, es van saldar amb pèrdues. L’objectiu era construir una nova fàbrica per a incrementar a curt termini la seva capacitat productiva i explotar la seva xarxa comercial per a vendre la resta dels aparells del grup dins i fora d’Espanya.
Crolls aportava fortalesa tècnica i amb les seves filials Crolls-Portugal i Crolls-Alemanya, la seva experiència exportadora. No obstant això, les empreses espanyoles del sector van registrar un deteriorament greu a partir de 1974, que es va intensificar amb la segona crisis petroliera. Cap va poder escapar a l’efecte de l’espiral d’estagflació. L’enfonsament de la demanda va mutar en una crisi d’oferta, realment sobredimensionada, amb excés de capacitat i, en conseqüència, de plantilla. No van arribar les inversions previstes per a Crolls, amb la qual cosa la marca va perdre competitivitat.
I, finalment, arriba l’anunci del Pla de Reconversió del subsector d’electrodomèstics als anys 80 i l’informe McKinsey, que recomanà el tancament d’algunes empreses en el sector de gamma blanca, entre elles Crolls. L’empresa tanca portes l’abril de 1984. El tancament va donar pas a una lletania administrativa fins a arribar a la subhasta dels actius de l’empresa, concentrats en un edifici i solar del camí de Valls, que albergaria, anys més tard, el primer complex de Redessa.
