Joan Antoni Domènech
7/01/2024
En tot aquest reguitzell d’històries, fins ara no havíem tractat un àmbit singular a Reus com són les clíniques. Entre la passió mèdica i la visió de negoci, aquest sector va tenir i encara té representants molt significatius a la ciutat. De fet, durant dècades Reus va ser la ciutat de la província que més clíniques tenia; uns centres que estaven més ben equipats que no pas l’Hospital, de propietat municipal. I encara que l’assistència sanitària a Reus comptava amb una herència d’un cert prestigi i especialització, com van ser per exemple l’Institut Pere Mata o la Gota de la Llet, no va ser fins a l’arribada de les clíniques que s’incorporaran altres especialitats amb una certa garantia.
En el camp que ens ocupa, podem dir que va ser el doctor Josep Ibarz Grao el primer que, en 1920, va obrir a Reus un establiment d’aquestes característiques, la Clínica Ibarz. Ibarz Grao, que a l’època treballava per a la companyia ferroviària La Canadiense, va observar en un dels seus viatges professionals a Reus que l’oferta mèdica a la ciutat era escassa i pobra. La Clínica Ibarz es va especialitzar en «les afeccions de la dona i on s’atenien la majoria dels naixements de la província», segons diu el web de la clínica actual, regentada avui por la tercera generació.
Cal ficar-se en context per a entendre el perquè del naixement de molts centres clínics en la dècada dels anys 20, 30 i posteriors. Fins a bona part del segle xx, l’assistència sanitària de malalties comunes es realitzava a domicili, mentre que els hospitals públics atenien casos d’epidèmia o malalts desnonats, i, en grau més baix, algunes operacions. Però, en tot cas, en un ambient i condicions no precisament ideals: eren, més aviat, centres de beneficència. Encara que molts dels metges que s’instal·laven en aquestes clíniques compatibilitzaven aquesta tasca professional amb l’exercici a l’hospital de Reus i, posteriorment, amb la Seguretat Social. Les clíniques, per la seva part, oferien serveis de cirurgia, i de maternitat, segons la seva especialitat, i donaven a les classes benestants una oportunitat de serveis sanitaris considerats en aquella època de luxe. I com passava en altres sectors, les clíniques reusenques es beneficiarien del territori d’influència de Reus, com les comarques properes de Priorat, la Terra Alta, la Ribera d’Ebre, la Conca de Barberà, i més lluny: algunes comarques de Lleida i de l’Aragó. La raó és que fins a la modernització dels hospitals, els tractaments importants en ciutats com Reus només es podien atendre a les clíniques.
A la clínica del doctor Ibarz Grao el seguirien altres establiments regentats pels doctors Pont, Savé, Prats, Aluja, Fàbregas o les clíniques Vidal Jané i Monserrat. El segon establiment d’aquestes característiques en posar-se en marxa a Reus va ser el del doctor Antoni Pont Molins (1897-1962), que s’instal·laria el 1925. Pont, que treballava a Barcelona, va tornar a Reus gràcies a l’interès del doctor Alexandre Frias i Roig que volia reduir l’alta mortalitat infantil, i va pensar que el doctor Pont, a causa de la seva especialitat ginecològica, el podria ajudar. El doctor Pont va adquirir el 1931, gràcies a una operació societària amb altres metges, que li van prestar els diners necessaris, la clínica Nostra Senyora de Misericòrdia, propietat del doctor Lluís Barberà Xatruch, que estava ubicada en un xalet situat al passeig de Prim número 30. La clínica de Barberà Xatruch estava força ben equipada, amb departaments de cirurgia, ginecologia, raig x, i comptava a més amb una consulta al raval de Jesús. També cal anomenar la clínica Vidal Jané, situada entorn del passeig de Mata, i activa encara a la dècada dels 70, i que havia estat una sucursal del sanatori Santa Rosa establert a Tarragona.
La Clínica Dr. Aluja, del doctor Josep Maria Aluja Pons (1886-1976), era un centre de cirurgia i traumatologia que cap a 1933 s’instal·laria al carrer de Gaudí (llavors era la plaça Llibertat,1), a l’antic palauet dels Boule. El doctor Aluja, amb permís dels propietaris, transformaria l’edifici en clínica privada. La idea de muntar aquest centre va ser de la seva dona, la barcelonina Mercedes Hernández Meseguer, que va pensar que l’antic dispensari del seu marit del carrer de la Presó bé podria traslladar-se a aquesta ubicació singular. De fet, el matrimoni Aluja Hernández i les seves dues filles, Merche i María José, residirien a la planta baixa del palauet. El primer pis es destinaria als clients de pagament, i el segon, a aquells pacients sense recursos als quals Aluja atenia gratuïtament. Fins i tot, Aluja va instal·lar una petita capella per a evitar així que les monges carmelites que atenien els serveis d’infermeria haguessin d’absentar-se per a acudir als oficis religiosos. Josep Maria Aluja s’havia format a Barcelona al costat del doctor Manuel Corachan, i va treballar com a cirurgià a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Aquesta experiència el portaria a ser cirurgià general a l’Institut Pere Mata. En 1954 el matrimoni Aluja Hernández se separa, de l’única manera que podia fer-se a l’època, encara que fos il·legal, sense cap tràmit administratiu, i és llavors quan Josep Maria Aluja abandona la clínica que passaria a ser la nova seu de l’Escola Maria Cortina. Soci del FC Barcelona, al que intentava seguir en els seus partits, Aluja va participar com a regidor a la política municipal dels anys quaranta, i també va ser cofundador de l’Hemeroteca Médica, una associació amb seu al Centre de Lectura on es reunien metges de Reus i Baix Camp i que estava subscrita a publicacions mèdiques europees i americanes, i que va editar l’Acta Clínica de Hemeroteca Médica.
A la postguerra, amb un sistema assistencial molt precari fora de les grans capitals, el sector de les clíniques va experimentar un nou rellançament. Això és perquè encara els hospitals no s’havien convertit en les peces fonamentals de salut de la ciutat i el seu territori de referència. Un dels nous establiments, desaparegut avui en dia, va ser la Clínica Montserrat, situada a la carretera de Castellvell. El desembre de 1945, Pedro-Pablo Larriba, en qualitat de gerent de la Mèdica Montserrat, va sol·licitar al consistori poder construir un edifici de tres plantes en un solar. La idea dels seus promotors era invertir en el que consideraven un negoci. Amb el temps, el doctor Eduard Prats Baygual adquiriria i dirigiria la clínica.
Reus va exercir durant un temps una certa capitalitat en el sector de les clíniques a les comarques de Tarragona. Enfocades com a centres assistencials especialitzats, el fet és que la visió de negoci dels seus impulsors va ajudar a consolidar aquest sector.
Una idea també amb una visió clarament comercial va ser la del doctor Pere Savé Tortajada (1911-1997), que va obrir una petita clínica quirúrgica i va fundar una companyia d’assistència mèdica, Médica Reus, SA., que va tenir un gran èxit i li va permetre de comprar un solar que l’Ajuntament de Reus va subhastar quan va parcel·lar l’espai a la plaça Llibertat de l’antic Quarter de Cavalleria que havia enderrocat. Allí, al carrer Pintor Tapiró, Savé aixecaria la seva clínica. A més d’atendre el centre mèdic, va expandir Médica Reus a les províncies de Castelló, València, Sevilla i altres. A Castelló va fundar una altra clínica quirúrgica amb el metge castellonenc Lluís Senís. La clínica del doctor Savé a Reus estaria operativa fins a inicis de l’actual segle.
Pràcticament, a tocar de l’establiment del doctor Savé, s’aixecaria el del doctor Josep Antoni Fàbregas Montpeó (1911-1998), que fundaria la seva clínica en 1948. Per a això va recórrer al seu oncle Antonio , que li va prestar els diners per a comprar l’edifici de la cantonada del carrer de Gaudí amb el del general Moragues. Aquell espai singular havia estat la seu d’una antiga empresa exportadora de vins, propietat d’empresaris algerians que van aprofitar el boom exportador, gràcies a la Primera Guerra Mundial. Fàbregas va especialitzar el seu centre en cirurgia i traumatologia, convertint-ho en una referència a la província. La clínica del doctor Fàbregas va ser el primer centre mèdic en comptar amb un TAC i un mamògraf. La seva dona, Mercè Vallverdú, portaria la gerència de la clínica. El matrimoni va tenir set fills, tres d’ells avui doctors. Fàbregas, que es jubilaria als 80 anys, era un home absolutament bolcat en la seva professió, temps que compensava gràcies els seus viatges d’oci i el descans al seu mas de Castellvell. La clínica, en la qual s’havien efectuat més de 12.000 intervencions al llarg de la seva història, i que va ser la primera a Reus en acceptar la col·laboració amb la Seguretat Social, passaria a una nova etapa administrativa a partir de 1998, integrant-se com a part dels serveis societaris de l’àmbit sanitari del municipi.
