Joan Antoni Domènech
3/03/2025
El Tercer Pla de Desenvolupament (1972-1975) impulsat pel govern franquista va generar una sèrie d’expectatives econòmiques per a les comarques de Tarragona. Així, el complex petroquímic de Tarragona, la central nuclear de Vandellòs, la creació d’una autopista, i l’auge del turisme obrien un horitzó de creixement. En aquest ambient, que, entre altres factors, truncaria la crisi del petroli de 1973, es va albirar la possibilitat de creació d’una banca local, clarament enfocada a l’àmbit industrial. El paraigua per a qualsevol projecte en aquest camp el facilitava una nova normativa (Ley de Bases para la Ordenación del Crédito y de la Banca), la finalitat de la qual era acabar amb l’statu quo bancari, liberalitzant el sector i forçant la seva especialització.
En 1970 operaven a la província de Tarragona un total de 17 marques bancàries, de les quals 10 eren bancs nacionals. L’oportunitat de disposar d’una banca industrial pròpia semblava que pogués encaixar enmig d’aquesta representació d’entitats financeres. L’ocasió es presentava clara per a un grup d’empresaris i professionals reusencs, sempre atents a les iniciatives de progrés, que veien en una certa manera la possibilitat de recuperació d’una de les senyes d’identitat de l’economia local: una banca pròpia amb la vista posada en l’extint Banc de Reus i la seva matriu Banc de Catalunya. Una història, la de la desaparició del Banc de Reus, que havia deixat un regust d’injustícia en molts emprenedors locals i famílies accionistes. De fet, tres anys després de la fallida del Banc de Reus el 1931, va haver-hi un intent de crear a la ciutat un nou banc, proposta encapçalada per la Cambra de Comerç i Foment Industrial i Mercantil. Es van fer diverses reunions, però l’esclat de la Guerra Civil va deixar bandejada la iniciativa.
L’envergadura del nou projecte requeria un ambiciós pla per a conjuminar l’interès dels futuribles accionistes, i, d’altra banda, un aparell tècnic que portés a bon port tot l’argumentari necessari per a aconseguir la fitxa bancària. Per al primer objectiu, es van crear diverses comissions territorials. La principal d’elles, al Baix Camp, on va sorgir la idea. Els promotors locals van ser Francesc Cabré i Josep Urgellés, en representació de la Cambra de Comerç, i Francesc Cailà, gerent de la companyia Reddis. La resta de comissions territorials es van organitzar a les comarques del Tarragonès, Baix Ebre i Barcelona. L’objectiu era reunir prou capital per a obtenir una fitxa bancària, que llavors era de 500 milions de pessetes. Per altra banda, tota la gestió tècnica i legal es va deixar en mans del Banco Coca, una entitat que en l’època ocupava el divuitè lloc entre els bancs espanyols amb majors recursos propis, i que demostrava una creixent presència entre l’empresariat català. A més, el Banco Coca s’encarregaria de reunir els futurs accionistes de l’àrea de Barcelona. La nova entitat, finalment, es registrarà sota la denominació de Banco Industrial de Tarragona SA.
El 15 de desembre de 1971, Pau Abelló, president de Financiera de Reus SA., i vicepresident de la Cambra de Comerç, convoca en el Centre de Lectura a la societat local per a una reunió informativa sobre el projecte. Abelló anima als assistents a participar com a accionistes fundadors del nou banc, assenyalant-los que tenien fins al 21 de gener de l’any següent per a concretar la seva subscripció, amb un import mínim de 100.000 pessetes.
L’operació serà un èxit. En la zona dependent de Reus, se sumen a la iniciativa 1.221 subscriptors, per un valor de 760.978. 000 pessetes. En paral·lel, un grup organitzat per la Jove Cambra de Reus, aporta 92 subscriptors, i aconsegueix 75.375.000 pessetes. Finalment, en el període de subscripció, entre els grups de Reus, Tarragonès, Baix Ebre i Barcelona, la suma aconseguida va ser d’1.435.403 pessetes, entre dipòsits en efectiu i avals. Tots els interessats van dipositar en efectiu, com a garantia per a l’operació, el 5% del capital de la seva sol·licitud.
El primer Consell de la societat, segons la documentació presentada al Consell Superior Bancari, estarà conformat per Joan Baptista Beltrán Florez, Joan Ginebra Torra, Francesc Cabré Masdeu, Carles Martí Prat, Joan Batista García Francisca, Jordi Miarnau Banús, Joaquím Fabra Grifoll, Josep Urgellés Morell, Francesc Cailà Mestre, Agustí Pujol Soliano i Joaquín de Muller y Abadal. En els successius tràmits, hi haurà canvis en aquest llistat, amb la sortida d’alguns dels seus membres i la incorporació d’altres nous.
Els accionistes de Reus van demanar que la seu central del banc se situés en la capital del Baix Camp, amb reticències per part del grup del Tarragonès, encara que des de Reus es va argumentar que la idea havia nascut a la ciutat i que des d’ella s’aportava una mica més de 836 milions de pessetes. Posteriorment a la presentació de la sol·licitud per a obtenir la fitxa bancària, el Consell Superior Bancari recorda als peticionaris que l’oficina central de la nova entitat ha de radicar «en una plaça en la qual existeixi una Borsa de Comerç. Com que no va haver-hi tal a Tarragona, «no pot crear-se allí un banc industrial», la qual cosa resolia la disputa territorial. Presentat el projecte al Banc d’Espanya, la seva tramitació es demorava, de manera que un grup d’accionistes encapçalat per Francesc Cabré van anar a entrevistar-se amb el llavors ministre d’Hisenda, Alberto Monreal Luque. El ministre va argumentar al fet que el projecte presentava dues dificultats: la primera era que un dels peticionaris de la sol·licitud per al nou banc estava involucrat en el cas Matesa (un dels grans escàndols de corrupció durant la dictadura, amb un frau de 10.000 milions de pessetes), i, a més, el nom de la nova entitat no acabava de ser acceptat per les autoritats (podia confondre’s amb altres entitats financeres amb denominació d’industrials); el mateix ministre va suggerir que fos Banco del Este. A l’octubre del 72 s’anuncia a tots els futurs accionistes quin serà el nou nom.
L’aventura del Banco del Este va ser l’últim intent de creació d’una entitat financera a Reus. En ella van participar centenars d’accionistes locals. L’escassa voluntat de l’entitat reguladora i diverses disposicions administratives, van impedir portar a bon port el projecte.
Es procedeix a la correcció de la documentació presentada pels sol·licitants, que incloïa a més un detallat estudi de l’economia de les comarques de Tarragona com a argument del seu potencial econòmic. Sembla que, ara sí, i després de l’entrevista amb el ministre, el projecte seria aprovat: en això confiaven els seus promotors. Però, mentrestant, el projecte de nou banc era castigat pels òrgans reguladors, sense que els seus accionistes ho sabessin. El 21 de desembre de 1971, el Consell Superior Bancari havia enviat una carta al governador del Banc d’Espanya, Luis Coronel de Palma, en la qual informa desfavorablement sobre la sol·licitud de la nova entitat bancària, i demana que, en cas de continuar amb la seva tramitació, sigui desemborsat totalment el capital, i no únicament avalat en part. Posteriorment, el 24 d’abril de 1972, el Consell emet un dictamen en el qual, entre altres arguments, assenyala que «falta un món per a esgotar les possibilitats de desenvolupament els bancs industrials existents en l’actualitat» (16). L’informe argumentava també que, en aquells moments, s’estava operant un procés de concentració en el sector, per la qual cosa no es veia la necessitat de noves marques. I que a les comarques de Tarragona existien ja 77 oficines bancàries operatives. «Tarragona és, precisament, una de les províncies menys necessitades dels serveis d’un nou banc industrial». I, en tot cas, diu l’informe en un apunt final, si s’autoritza la nova entitat, s’haurà de modificar la seva denominació, ja que pot induir a confusió amb un altre existent». Aquest últim punt, com hem vist, va ser avançat en l’entrevista amb el ministre Alberto Monreal.
És significatiu que, en el document original d’aquest informe, tal com hem pogut comprovar, vagi engrapat amb la targeta d’Alfonso Escámez, conseller delegat del Banco Central, la qual cosa indueix a pensar que aquest dossier va ser aportat pel seu equip. El Consell Superior Bancari va encarregar a més una sèrie d’informes confidencials sobre els promotors de la nova entitat. En aquests documents es reflecteixen dades familiars i sobre l’activitat professional de cadascun d’ells, així com de les seves participacions en empreses i altres propietats. Amb tota seguretat, els protagonistes d’aquestes perquisicions mai van saber que es va dur a terme una recerca tan exhaustiva.
El 16 de novembre de 1972, el Banc d’Espanya retorna el dipòsit previ, la qual cosa suposa, en la pràctica, la no autorització del Banco del Este. Els promotors mantindran l’esperança amb promeses de renovar la sol·licitud. Però arribaria el Decret 2246/1974, de 9 d’agost, pel qual es modifica la regulació de la creació de nous bancs privats, i establia que en la constitució de noves entitats bancàries privades no podien ser accionistes ni empreses ni corporacions. Això va deixar tocat de mort al futur banc local, que entre els seus accionistes comptava amb nombroses empreses i a la Cambra de Comerç de Reus. Tècnicament, podia salvar-se l’escull, però no així en l’ànim dels promotors, que van veure que l’operació sofria traves afegides, que no estaven en l’origen de la petició. El febrer de 1975 es denega oficialment l’autorització. Els promotors retornen el 5% del capital dipositat a compte.
