Joan Antoni Domènech
24/11/2022
La història del Banc de Bilbao a Reus exemplifica l’auge econòmic que va viure la ciutat i el seu àmbit d’influència en bona part de la segona meitat del segle XX. La petita oficina del número 10 del raval de Santa Anna (avui cantonada Salvador Espriu) anava a revolucionar les estadístiques del banc a la ciutat i a tota Espanya.
Després de la Guerra Civil, Reus havia perdut òbviament gran part de la seva manxa empresarial, encara que continuava conservant l’empenta suficient per a aixecar noves escomeses empresarials en molt diversos sectors. I amb elles, la necessitat d’un fort entramat bancari, sector en el qual Reus havia destacat a principis de segle.
En efecte, la ciutat va albergar en el primer terç del segle XX potents iniciatives bancàries, la majoria de la mà, inicialment, d’Evarist Fàbregas i Eduard Recasens, i més tard d’Eduard i el seu germà Francesc. Encara que seran motiu d’un altre capítol d’aquestes Històries, els projectes dels germans Recasens en aquest sector van ser l’origen del Banc de Reus, el Banc de Catalunya, el Banc Exterior d’Espanya i el Banc de Crèdit Local. I va haver-hi altres entitats creditícies d’origen local, com la Banca Vilella, activa fins al 1969.
La manera de fer banca en gran part de la segona meitat del passat segle depenia en molt de les estratègies comercials dels directors d’oficines, que tenien marge per a la iniciativa pròpia. De manera que l’obtenció d’un préstec industrial depenia en gran manera del càlcul de riscos que es feia en l’oficina local, que no havia de consultar sempre amb el departament de riscos de la seva central. Els directors, en aquest marc, comptaven amb una certa llibertat i la consegüent responsabilitat si les coses no arribaven a bon port… En aquesta manera de fer, molt estesa, a Reus va destacar principalment el Banc de Bilbao.
El Banc de Bilbao es va establir a la capital del Baix Camp en 1929, sent Alfons Casanova el primer director. Després de la Guerra, el càrrec el va ocupar Josep Puig i, més endavant, Josep Matas. Puig i Matas van desenvolupar una gran capacitat de captació de clientela empresarial, molt centrada llavors en els sectors agroalimentari i avícola, encara que va haver-hi també destacades operacions en uns altres àmbits fabrils, que van donar peu a la creació d’empreses molt notables.
El cas de Josep Matas és paradigmàtic d’aquesta manera de fer tan personal, i arriscada alhora, que va portar a l’oficina de Reus a convertir-se en una de les principals del banc a Espanya. Matas havia entrat en l’entitat en el servei que anomenaven d’estranger; especialitzat en el suport a les empreses exportadores. El Bilbao a Reus va arribar a tenir un gran prestigi en aquest àmbit, ja que els seus empleats dominaven tota la burocràcia administrativa i de canvis, la qual cosa facilitava enormement el treball a les empreses.
El cas de Josep Matas és paradigmàtic d’aquesta manera de fer tan personal, i arriscada alhora, que va portar a l’oficina de Reus a convertir-se en una de les principals del banc a Espanya
Al costat d’aquesta especialitat, una vegada Matas va aconseguir la direcció de l’entitat a Reus, amb poc més de trenta anys, va acréixer el nombre de clients. Així, recorria els pobles del Baix Camp i Priorat oferint els seus serveis a petits industrials. Un treball comercial ardu que va portar els seus fruits. El Banc de Bilbao a Reus va experimentar llavors un gran creixement. De fet, l’ordre d’importància de les places financeres del banc en l’època era: Madrid, Barcelona, Bilbao i Reus. Per aquesta raó, com a compensació o premi, com així va manifestar en el seu moment el mateix president de l’entitat, es va aixecar l’edifici de la plaça de Prim, singular entre les sucursals i a manera de les que ja hi havia a les grans capitals del país. Matas va ser posteriorment ascendit a director territorial del Bilbao a Catalunya, en el període 1981-1991, fins a la seva jubilació.
En el solar que va ocupar l’hotel Continental o París Continental, que va cessar la seva activitat en 1947, el Banc de Bilbao va aixecar a la fi dels anys 50 un edifici que seguia el deixant d’uns altres molt similars que havia projectat l’entitat en altres ciutats, amb una arquitectura d’un aire monumentalista postclàssic i postmodern. L’arquitecte va ser Eugeni Pere Cendoya (que també va fer l’edifici del Banc de Bilbao a la plaça de Catalunya de Barcelona). Cendoya, deixeble de Lluís Domènech i Montaner, va ser autor, entre altres, del Palau Nacional de Montjuïc per a l’Exposició Internacional de Barcelona (1929), al costat d’Enric Catà i Pere Domènech i Roura.
