Joan Antoni Domènech
6/05/2025
Antonio Aluja Pons (1899-1998) és un dels notables empresaris que ha donat la ciutat, però que alhora es troba inclòs en el llistat dels grans desconeguts que han tingut una carrera emprenedora destacada. I és que seguir el seu rastre com a empresari té algunes dificultats, especialment pel fet que Aluja mai va registrar una societat mercantil per a desenvolupar les seves activitats industrials, encara que fossin de gran rellevància. En canvi, com veurem, sí que ho va fer amb algunes marques, molt conegudes en el seu temps. Aluja va tindre des de la primera hora una visió comercial plenament encertada, amb marques que van ser una icona comercial.
Una aproximació a la família Aluja Pons la tenim a través de la figura del pare del nostre protagonista, el metge Antoni Aluja Miquel (1856-1926), destacat cirurgià membre fundador de la Sociedad Española de Higiene i autor del llibre Topografía Médica de Reus (1887), pioner a l’Estat en estadística demogràfica sanitària. Igualment, de José María Aluja Pons (1902-1976), germà d’Antonio, que va ser un reconegut metge, propietari de la Clínica Dr. Aluja, i del qual ens hem ocupat en un altre capítol.
La casa familiar dels Aluja Pons estava situada en el número 41 del carrer de l’Hospital (durant un temps es dirà Sol i Ortega). Antonio tindrà inquietuds empresarials des de molt jove. Als 17 o 18 anys, segons recorda la família, obrirà un despatx a la planta baixa del domicili familiar, al qual afegirà amb el temps una petita fàbrica de purés (a Reus a Antonio se’l coneixia com a ‘Aluja dels purés’). Posteriorment, va annexionar la planta baixa que donava al raval de Sant Pere, per on els camions podien descarregar els sacs de llegums per produir els purés. En aquell local, la mercaderia passava per un quarto de desinfecció per a continuació entrar al molí que la convertia en farina. La major part de la producció al major es destinava a l’empresa barcelonina Industrias Riera Marsá, SA, i la resta es distribuïa en petits saquets al comerç al detall de Reus. Però, amb 25 anys, Aluja Pons va detectar que podia llançar les seves pròpies marques.
Convé posar-nos en situació. En els anys 20 del passat segle va començar a desenvolupar-se una incipient indústria d’alimentació amb marques dirigides a la venda al detall. Una part d’aquestes s’enfocava com a complements alimentaris, que tenien el seu lloc de venda preferencial a les farmàcies. La prehistòria al nostre país del qual avui coneixem com a productes dietètics tindria a Reus alguns exemples que van triomfar a escala nacional, com, per exemple, Almendrina (primera llet d’ametlles elaborada a Espanya, produïda per Salvador Vallverdú), Alimentina (producte similar, fabricat per Pau Ornosa), Paidrotofo (farinetes produïdes per Josep Benet) o additaments com Litines Serra (primera producció d’aquest tipus a l’Estat, elaborat per Antoni Serra Pàmies). Totes aquestes marques, entre d’altres, estaven desenvolupades per farmacèutics. Antonio Aluja – l’únic no farmacèutic d’aquest grup pioner local – registraria en 1924 la marca Maná, especialitzada en purés, tapioques i similars. I el mateix any, la marca Maizena-Maná, de gran acceptació com a aliment infantil, i que portaria un cert enrenou legal amb la companyia nord-americana Glen Cove Manufacturing Company, que ja tenia registrada la marca Maizena a Espanya des de l’any 1886. En 1931 li arribaria el torn a Flor de maíz Maná, especialitzada en productes alimentaris. Fins i tot, en 1934 patenta un procediment de fabricació de farina de tapioca. Després de la guerra, Aluja Pons continuaria amb els seus registres destinats al mercat al detall. Arribaran les marques Manacao (1946), un cacau soluble que no tindrà recorregut comercial. Macenida (1947), pastes per a sopes i farines; Maná (1956), però com a pinso per a aus i bestiar.
Va ser un dels grans empresaris que va donar la ciutat al segle XX, encara que la seva memòria ha quedat arraconada en l’espai del gran oblit col·lectiu. Els seus productes, molt populars, seran referents del sector.
Aluja encertarà de ple quan llança al mercat el Flan Maná, un producte molt popular, que competia amb el Flan Potax. El Flan Maná, que fins i tot es va arribar a vendre en alguns països sud-americans, li va sortir posteriorment un gran competidor, el Flan Chino Mandarín, l’estratègia comercial del qual, basada en campanyes a la ràdio, va ser decisiva en la seva creixent presència en el mercat. Aluja, per part seva, havia centrat la comercialització del seu flam a través de l’assistència a les fires de mostres, així com en la cerca de representants que en la seva cartera de productes poguessin afegir el Flan Maná. En paral·lel, Aluja produirà per a Josep Maria Fargas el Menjablanc de Reus en sobrets, producte creat per Fargas en 1917, que facilitaria al gran públic l’elaboració d’aquestes postres.
En 1960 li arribarà el torn a la marca Olé, un producte en pols de sabors variats de taronja, llimona, cola i maduixa que, amb l’additament d’aigua, es convertia en una beguda molt refrescant. Aluja ja havia produït anteriorment un article similar, Infusiones Sayonara, però que no aconseguiria la fama posterior de la marca Olé. Si, abans de la guerra, Maná havia estat la gran referència d’Aluja, amb Olé l’èxit es multiplicaria. Olé es presentava en uns sobres amb disseny modern i molt atractiu. Més tard l’empresa va treure al mercat un nou refresc en pols que es convertia en taronjada sense gas, el Olé2. Però, com li va passar amb el Flan Maná, aquí també la competència acabaria desbancant a Olé2, gràcies a la seva estratègia publicitària. En concret, serà la marca Tang que, amb les seves continuades campanyes televisives, controlaria la major part del mercat.
Dels cinc fills d’Antonio Aluja (Antoni, Maria Dolors, Lluís Maria, Enric i Josep Maria), Antoni entraria en el negoci després d’haver finalitzat els seus estudis universitaris de Química a Barcelona. El fill petit, Josep Maria, que fins aleshores havia estat treballant al costat del pare, el 1961 deixaria el negoci pater per adquirir l’antiga Imprenta Ferrando, al raval de Santa Anna, on des del segle XIX s’imprimia el Diari de Reus. Crearà Gráficas Aluja junt amb la seva esposa Pepita Dominguez Aulès, negoci que amb els anys esdevingué una de les empreses referents del sector a la província.
Als anys 70 la fàbrica Productos Alimenticios Aluja Pons es traslladaria al carrer de Sant Vicenç, 1, al costat de l’escola de les Monges de la Teula, actualment Col·legi de La Presentació. La fàbrica tancarà a principis dels 90. En paral·lel, la família farà donació de la seva casa del carrer de l’Hospital, convertint-se en el que avui coneixem com la Casa de Misericòrdia de Reus.
