Joan Antoni Domènech
13/06/2023
Durant segles, el comerç de Reus trobaria en les exportacions marítimes un esperó per augmentar les seves vendes. Les sortides per mar, inicialment del vi, els destil·lats alcohòlics i els productes de les seves fàbriques tèxtils, obririen als industrials reusencs creixents expectatives de riquesa. I també floririen les importacions provinents d’Amèrica, com el tabac, el sucre o el cacau, així com salaó de peix i manufactures que arribaven de l’Atlàntic Nord.
El mercat local i el seu àmbit geogràfic d’influència havien estat una escola per al futur comercial de la ciutat: consolidat el comerç intern, molts van ambicionar créixer amb les vendes a l’exterior. Productes comercialitzats o fabricats a Reus eren de qualitat, tenien prestigi i, per tant, demanda. Amèrica, el nord d’Europa i, més a prop, les ciutats de la franja cantàbrica, al costat d’alguns ports andalusos, serien els principals punts de destí d’aquest trànsit marítim. L’avançada va ser l’aiguardent, del qual tenim registre de sortides marítimes des del segle XVI.
La via marítima natural de Reus era Salou. Les seves platges servien perfectament de llançadora per transportar els productes als vaixells ancorats a la badia salouenca, que oferia una excel·lent protecció natural. Reus acabaria fent seu el port de Salou, que cobraria molta més importància que el de Tarragona. Salou era també, com hem apuntat, un enclavament importador pel qual arribaven matèries primeres i productes alimentaris inexistents a la zona. El port de Tarragona, malgrat la seva major grandària, mancaria fins a mitjan segle XVIII de llicència exportadora. I la rivalitat intermitent entre les dues ciutats no beneficiava l’agermanament comercial. El xoc s’ accentuaria.
Arribar des de Reus a Salou presentava grans dificultats per al transport. Reus ja treballava en una millora del camí que unia ambdues poblacions des del segle XV; una millora enfocada, de fet, per evitar l’antic i forçat traçat per Vila-seca. El nou camí directe entre Reus i Salou va ser origen d’un pleit, que va guanyar Reus al 1482. Les deficients condicions del camí utilitzat per traslladar la mercaderia, cada vegada més voluminosa entre els dos punts, van impulsar que Reus iniciés el 1774 la construcció d’una carretera (un camí condicionat per al pas de carros i vehicles de quatre rodes), que en principi se sufragarà amb fons municipals als quals s’afegiran, posteriorment, els peatges cobrats pel mateix port salouenc. La carretera quedaria finalitzada sis anys després, el 1780.
Des del segle XVI Reus exportarà des de Salou els productes que li van donar fama, singularment l’aiguardent. Conservar la seva autonomia marítima, enfront de Tarragona, portaria la ciutat a embarcar-se finalment en un projecte colossal.
Amb anterioritat a la construcció de la nova via, a Reus s’havien estudiat dues altres opcions per dur a terme la seva connexió amb Salou. Una d’elles era una fórmula mixta; és a dir, una part del trajecte es faria per carretera i, als afores de Reus (a l’altura de Mas Calbó), es construiria un canal fins a arribar al port de Salou. La segona era, directament, fer un canal, projecte per al qual es van presentar tres propostes diferents. No obstant això, la nova carretera es va considerar suficient a l’època, malgrat la lleu però creixent amenaça del port de Tarragona. En efecte, com a pròleg a la gran tensió entre totes dues ciutats, el 1761 Tarragona aconsegueix que el seu port s’habiliti per al comerç exterior i obre el 1772 una duana. A més, emprèn la reconstrucció del port, per al qual el 1776 l’Ajuntament de Tarragona demana la creació d’un impost que s’aplicarà sobre les mercaderies embarcades i desembarcades a Salou i en altres localitats costaneres de la província; un impost que es concretarà mitjançant un decret del 1789. Aquests diners es destinarien a la reconstrucció del port de Tarragona.
Davant l’amenaça de perdre la seva autonomia en les exportacions marítimes, Reus reacciona ràpidament i el 1789 es constitueix una comissió amb la finalitat d’obrir una recaptació popular destinada, primer, a presentar el projecte de canal per, seguidament, iniciar la construcció cap a Salou, una obra colossal –el canal comptaria amb una trentena de rescloses. Una idea que semblava més reactiva que possible. Aquest mateix any es presenta el projecte al rei Carles IV, que el desestima, argumentant que oferia molts inconvenients.
Part de la burgesia reusenca va reaccionar de nou, i a partir del 1803 reprendria amb força la idea del canal. I no sols per evitar el control fiscal de Tarragona, sinó, de pas, per deslliurar-se també dels peatges impositius del transport terrestre que s’abonaven a l’Ajuntament de Vila-seca. La idea era poder transportar uns 800 bocois diaris o el seu equivalent en volum o pes, la qual cosa seria possible amb petits vaixells amb capacitat per a unes 50 tones. Finalment, el 1805 s’autoritza la construcció del canal. El 26 de novembre del 1805 se’n col·loca la primera pedra.
Les dificultats tècniques i administratives, una certa divisió en la societat local respecte al projecte, la situació econòmica del moment amb l’absència de finançament, van portar a la paralització definitiva de les obres el 1807. Es va acordar destinar els diners que es desviaven per a la construcció del canal per defensar el país, davant l’amenaça de les tropes franceses.
Encara que el port de Salou va continuar sent la porta de sortida del comerç marítim reusenc, la situació va canviar a partir de l’any 1833, quan va esclatar la Primera Guerra Carlina (1833-40). La guerra –que va obligar finalment a abandonar el 1836 el port de Salou i a tancar el mercat de Reus– va aconsellar la utilització del port de Tarragona, i diverses cases comercials reusenques van començar a obrir delegacions en aquest port. I ja veurem com alguns empresaris de Reus tindrien fins i tot una relació de protagonisme amb l’enclavament tarragoní en el segle XX.
Fins fa uns anys, encara podia veure’s, ben recognoscible, el desnivell de les primeres obres del canal en la que és avui la plaça del Canal de Reus. Un record físic que evocava una època, però, sobretot, un exemple de lluita contra les adversitats. Un destí que acabaria definint la puixança econòmica de la ciutat.
